Aquesta setmana hem sabut que les autopistes radials de Madrid costaran a l’Estat 3.718 milions d’euros en concepte de responsabilitat patrimonial de l’administració. Ens haurem de rascar tots la butxaca per pagar una (altra) infraestructura fallida dels anys del capitalisme de gomina i corrupció. Van sumant factures il·legítimes mentre miren de reüll la ciutadania per saber si encara li queda una gota més de paciència.

Les radials madrilenyes tenien dos objectius. Reforçar la força simbòlica de la capitalitat –tots els camins porten a Madrid- i repartir negoci sense risc, una modalitat que han practicat aquells que s’omplen la boca de liberalisme, de mercat i d’emprenedoria. La realitat, però, demostra que aquelles autopistes de peatges eren innecessàries. Fa uns anys, un divendres plujós en hora punta, vaig recorre’n alguna i vaig constatar el que diuen les xifres: un trist degoteig de cotxes a anys llum de les previsions.

Aquests 3.718 milions són un os més de l’esquelet d’un temps devorat pels voltors. El 2015 el periodista Pedro Simón i el fotògraf Alberto Di Lolli van guanyar el premi Ortega y Gasset amb una sèrie de reportatges titulats La España del despilfarro, un recorregut per les entranyes d’aquella fal·lera constructora, beneïda per l’aznarisme. Des d’un pont a Talavera de 74 milions que no portava enlloc fins a la demolició d’una escola per construir-hi el Museu de l’Urogallo perquè un dia en va aparèixer un al poble. Exemples tragicòmics d’un model al que, si no canvien les coses, podríem tornar a caure de quatre potes.

Als Països Catalans n’hem patit un dels casos més sonats, el magatzem de gas Castor. Han hagut de ser els americans els qui finalment hagin hagut de dir al govern del PP el que els veïns de la zona saben des de fa temps: que la instal·lació és un perill i no pot funcionar. Florentino Pérez, per si de cas, ja ha cobrat la indemnització que pagarem tots a través del rebut del gas. Guanys privats, pèrdues socialitzades. Capitalisme amb airbag.

La Plataforma en Defensa de les Terres del Sénia porta anys lluitant contra la instal·lació. Sense la seva feina rigorosa i ferma, vés a saber com hauria acabat tot. Tenim un deute –aquest sí ben legítim i justificat- amb la societat civil, les entitats ecologistes, els col·lectius de veïns que durant aquests anys s’han enfrontat, sovint sols, contra gegants arreu del territori. Plataformes ciutadanes que s’han alçat per aportar sentit comú, encara que els acusessin d’anar contra el progrés.

Recordo una conversa amb Jordi Pujol, el 2012, sobre aquests col·lectius. Al seu despatx del passeig de Gràcia ens explicava les trobades amb els moviments opositors a infraestructures diverses durant les visites que feia pel país quan era president. Com veia els manifestants darrera de pancartes, esperant-lo, quan hi arribava amb cotxe o helicòpter. Vaig tenir la sensació que els imaginava tots iguals, homes amb barba i jerseis de llana que es repetien en una fotografia idèntica a Osona, a l’Ebre o a l’Empordà. Allò que alguns en van dir la cultura del "no".

Avui podem afirmar que sort n’hem tingut d’aquests barbuts que van aixecar la veu quan predominava el silenci còmplice. Sense ells el paisatge d’autopistes sense cotxes, d’aeroports sens avions i de trens que creen deserts encara seria més descarnat. I la factura més cara.