Teresa May, en el seu primer discurs com a primera ministra de la Gran Bretanya, va dir això: "Creiem en una unió no només de les nacions del Regne Unit, sinó de tots els nostres ciutadans, de cada un de nosaltres, siguem qui siguem i vinguem d'on vinguem. Això significa lluitar contra la punyent injustícia segons la qual, si neixes pobre, moriràs nou anys de mitjana abans que els altres". May, la líder del Partit Conservador, oficialment anomenat Partit Conservador i Unionista. El gran partit de centredreta britànic.

May, com tot bon conservador i, si voleu, liberal, mostrava la seva preocupació per la creixent desigualtat en el món capitalista, el de l'economia de mercat, el nostre. I ja són legió els conservadors i liberals, entre polítics en actiu, intel·lectuals, pensadors i acadèmics, que fan el mateix. Només els populistes descarats i/o neoliberals no ho fan.

Aquest mes d'agost, Bloomberg, recollint dades de la SEC, la U.S. Securities and Exchange Comission, el que vindria a ser aquí la Comissió Nacional del Mercat de Valors (CNMV), va xifrar la fortuna de Jeff Bezos, el fundador d'Amazon i propietari del Washington Post, en 112.000.000.000 milions de dòlars que, si ho passem a euros i a canvi d'avui, són 100.876.869.839. Amb aquesta fortuna, Bezos és l'home més ric del món, a molta distància del segon, Bill Gates, i equival a gairebé dos milions de vegades els ingressos d'una família mitjana nord-americana.

Bezos és propietari del 12% d'Amazon, que l'any passat va tenir uns ingressos de 233 mil milions de dòlars. Abans de separar-se de la seva dona, posseïa el 16% de les accions i la seva fortuna era de 150 mil milions de dòlars (135 mil milions d'euros). El divorci li ha significat una "pèrdua" de 36 mil milions de dòlars (32 mil milions d'euros).

La fortuna de Bezos representa, segons The Atlantic, la quantitat nominal més gran en la història moderna que ha pogut acumular una sola persona. Si no volgués acumular més riquesa, hauria de gastar cada dia, sí, cada dia, 28 milions de dòlars (25 milions d'euros).
És obvi que la fortuna de Bezos és imputable al seu enginy i a la seva perspicàcia comercial. Amazon ho ha canviat tot. Però, com destaca The Atlantic, la seva fortuna també és un "fracàs de la política", una clara condemna d'un sistema d'impostos i de transferències i un entorn comercial i regulador "dissenyat per maximitzar els guanys i encoratjar l'acumulació de riquesa entre molts pocs. 

Bezos no només ha guanyat els seus 150 mil milions de dòlars; d'alguna manera, els hi hem donat, potser en detriment de tots nosaltres". Per exemple, segons l'Institut d'Impostos i Política Económica (ITEP en aglès), Amazon no va pagar impostos federals de renda els anys 2017 i 2018 i això que va guanyar més d'11 mil milions de dòlars (9,9 mil milions d'euros) en aquest període gràcies a les seves optimitzacions fiscals i legislació.

Mentre Bezos no sap com gastar el que guanya, la meitat dels seus treballadors fan menys de 28 mil dòlars l'any (25 mil euros). Alguns treballadors d'Amazon s'han queixat per tenir només 6 minuts per anar al lavabo (Amazon ho ha negat). Alguns dels seus treballadors en magatzems han de caminar 24 km diaris per torn. El preu per hora per començar a treballar a Amazon és inferior al mínim que es considera indispensable per poder viure als Estats Units. Com se sap, quan el salari d'un treballador creix a un percentatge menor que el creixement de la seva productivitat, fa que una quantitat desproporcionada del valor extra creat en l'augment de productivitat se'n vagi a la butxaca del propietari del capital. I, a més, Bezos, com altres, paguen menys impostos que "les seves secretàries", com va dir Warren Buffet.

Amazon serveix de mascaró de proa d'aquest capitalisme desbocat, un capitalisme que, a partir dels anys setanta del segle passat, va decidir que l'ascensor social ja havia pujat massa amunt i que, el que calia, és acumular més capital, maximitzar els beneficis i socialitzar les pèrdues. I, com a mostra, un botó: segons The New York Times, Martin Shkreli, abans de ser condemnat per frau borsari, era l'executiu en cap d'una companyia farmacèutica que va comprar els drets del medicament Daraprim, un antiparasitari que salva moltes vides.

El medicament, abans de ser comprat per Shkreli, costava 13 dòlars i mig per pastilla, però en les mans de Shkreli va passar a costar 750 dòlars la pastilla. En una conferència de temes de salut, segons explica The New York Times, Shkreli va dir que hauria pogut augmentar encara molt més el preu. "Ningú no ho vol dir, ningú n'està orgullós", va explicar. "Però aquesta és una societat capitalista, un sistema capitalista i unes regles capitalistes". És cert, però com apunta el NYT, hi ha moltes classes de societats capitalistes i, en aquests moments, la que s'imposa és la de l'extrema desigualtat i precarietat.

És, com deia al principi, el que preocupa als conservadors i liberals clàssics, amb valors i consciència. No pot ser, senzillament, no pot ser, per no sortir dels Estats Units, que l'1% més ric d'Amèrica posseeixi el 40% de la riquesa de la primera potència del món, mentre que un percentatge molt superior de ciutadans en edat de treballar (18-65) viu en la pobresa, cosa que no passa en la mateixa proporció en cap país de l'OCDE.
Ell va posar la llavor, i la mala herba continua creixent i creixent: "El govern no és la solució al nostre problema, el govern és el problema". (Ronald Reagan).