Ahir es va constituir la mesa del nou Parlament, eixit de forma inèdita a partir d’una convocatòria feta des de Moncloa. Si allà pensaven que això solucionaria alguna cosa, s’han trobat aquí d’una tacada amb menys diputats i la mateixa correlació de forces parlamentàries a favor i en contra de la independència de Catalunya. Just per això i a despit del discurs mixtura de conciliació i combat que ha volgut fer el flamant president Torrent (una lloança a la seva reclamació de respecte dins la cambra que, dit sigui de pas, ha trobat la primera resposta en tots els diputats que irrespectuosament no s’han posat dempeus quan hi ha estat elegit), les coses apunten cap al mateix atzucac que va provocar la seva dissolució.

Per descomptat és un problema que qui governa Espanya no vulgui aprofundir de cor en el fet  que s’hagi reproduït amb tanta contundència el vot dels que volen desconnectar. Més encara, el fet que la llista guanyadora dins de l’independentisme sigui la d’un partit que es preveia a la baixa i que amb la reconversió en Junts per Catalunya i amb Puigdemont al capdavant s’ha endut el gat a l’aigua col·loca en una distorsionada posició els seus crítics. Si és cert que és la formació la que hi ha posat com a cap de llista un fugat, no és menyspreable la quantitat de gent que el vol tornar a veure com a president, i malgrat que ara diu que sols tornarà a Espanya si té la garantia de què no serà empresonat (cosa poc factible), la voluntat de simbolitzar en ell, ni que sigui un minut, la recuperació de la presidència, roman i fins i tot ha aconseguit, per un cop des de fa molt i no sé per quant temps encara, recuperar la complicitat d’ERC i el PDECat.

La posició de Moncloa de no recórrer aquesta mesa, però de vigilar-la en el que faci a partir d’ara, és, a més, poc comprensible. Si no ha impugnat la delegació de vot feta per Junqueras, Forn i Sánchez, per què hauria d’impugnar una delegació de discurs parlamentari que fes Puigdemont en un dels seus diputats? Tan imprevista reglamentàriament està una cosa com l’altra. O és que tant aquí com allà juguen sols la carta del simbolisme? Sigui com sigui, fins ara i sense més misteri que un vot en blanc imprevist en la votació de la presidència (potser a algú a qui provocava nàusea votar Cs?), sols s’ha escrit el primer capítol d’una novel·la per entregues que promet molt per quan n’arribem al segon.