Benvolgut Armand,

En primer lloc dir-te que et trobem a faltar d’ençà vas marxar ara fa tretze anys. De tant en tant parlo amb la Marjolijn i tot just fa una setmana vaig compartir una llarga sobretaula amb el David i uns amics, un dels quals, el teu estimat Jan Laporta. Vam parlar del país, del Barça i, és clar, de tu. En Jan s’emociona quan et recorda, Armand, i més si és amb el David al costat. Vam parlar del present i del futur del club que tant vas estimar, vam recordar l’arribada del nostre “messies”, en Johan Cruyff, ja fa quaranta anys, gràcies a les teves gestions quan eres gerent del Barça de Montal i a la teva immensa capacitat de seducció. I vam fer un brindis en honor teu.

Armand, avui el Barça no està bé. Esportivament l’equip viu ofegat sota una decadència institucional a la qual ens han portat una gent que s’ha allunyat del Barça que sempre vas imaginar, del Barça que el teu amic Jan va contribuir decisivament a portar a la primera línia universal. Parlem del millor Barça de la història, el del 2 a 6 al Bernabéu, per entendre’ns, que practicava el futbol superlatiu que ens ensenyà el Johan i que aplicà a la perfecció el seu millor alumne, el Pep Guardiola. Aquell Barça feia goig, Armand, perquè a més de jugar bé i guanyar era un Barça compromès socialment, un Barça que lluïa el nom d’Unicef a la samarreta per tot el planeta. Un Barça català obert al món que defensava la nostra identitat amb tota la naturalitat del món, sense que anés en contra de res ni de ningú. Era el “Barça més que un club” que somniares i que ens definies en les inoblidables trobades al teu despatx del carrer Consell de Cent en aquells temps elefantins, quan es preparava la revolució per retornar al Barça les seves essències fundacionals. Per cert, aquell president del totxo que donava lliçonetes de gestió econòmica quan us deia que havíeu deixat el club com un solar, avui està condemnat per la justícia per frau fiscal...

Armand, ja saps que el 2010 els socis van escollir president el fill del teu amic Jaume Rosell. Fa dos mesos va plegar i des d’aleshores s’ha fet fonedís, potser per afrontar les seves qüestions judicials sense el soroll que comporta la presidència del Barça. Que tingui sort com a ciutadà, perquè com a president el nen del Rosell t’hagués decebut. Com va fer Núñez amb vosaltres, aquest xicot també va optar per tirar pedres contra el passat en comptes de construir el futur. Massa complexos i gelosies, crec. No suportava el Cruyff, va denunciar amb males arts la gestió econòmica de Laporta, va arribar a avorrir Guardiola, va posar la imatge de la institució a disposició dels petrodòlars àrabs i ha marxat deixant el club sota l’ombra de la sospita. El més greu és que ara, tot i que no tenim cap president escollit pels socis, els que manen volen tirar endavant un referèndum perquè els socis decidim una qüestió tan important com és el futur de l’Estadi.
En fi, Armand, prefereixo recordar els bons moments davant les misèries que de tant en tant sacsegen el nostre Barça i abraçant el teu optimisme innat vull pensar que el futur serà més esplendorós que el present. Però si tot continua com ara crec que caldrà tornar a fer una segona revolució. I, no ho dubtis, la farem seguint els teus consells de sempre. Ho farem pel Barça, i per tu.

Gràcies, Armand.

PD: El David està molt engrescat amb el nou disc. I cuidem la Marjolijn, ja ho saps.