El desnonament de la Casa Àfrica és just i era necessari. És just, perquè la propietat de l’immoble, l’Escola d’hostaleria i turisme CETT, el requeria per a les seves pròpies activitats, va instar el corresponent procediment judicial i després de molts mesos, va trobar resposta en l’actuació que s’ha produït aquests dies per ordre dels jutges.

I era necessari, perquè sense una actuació exemplar sobre l’ocupació està assegurat l’efecte crida que de fet ja es produeix sobre la ciutat de Barcelona com en cap altre lloc d’Espanya i d’Europa. Tanmateix s’ha comprovat que una part del veïnat n’estava en contra i, d’altra banda, l’Ajuntament s’havia compromès amb la propietat a negociar una sortida per a totes aquelles persones que hi eren dins i que en les seves pròpies i tristes paraules "no tenen on anar".

Sí, és trist no tenir on anar, sobretot quan, com ara, la vida al carrer no és gens fàcil, però tan trist com això és continuar governats per una alcaldessa que va fer tema central de les seves campanyes la seva suposada capacitat per solucionar el problema d’habitatge de la ciutat i que en aquests anys sols ha aconseguit frustrar les expectatives dels seus votants en emprar mesures contraproduents des del punt de vista econòmic, com posar un topall en els lloguers aplicant de forma automàtica mesures d’altres realitats i llocs del món, o declarades nul·les per part dels jutges, com ha succeït amb la configuració reglamentària de la zona de baixes emissions. Succeirà el mateix amb els refugiats amb qui ens omplim la boca vantant-nos de la nostra solidaritat? Els hi prometrem el cel i després descobriran que els han venut fum?

La gent que vivia a la Casa Àfrica no veu caure bombes sobre els seus caps, però imagino que ha tingut sempre la sensació que cada dia podia ser l’últim del seu provisional aixopluc. Ara seran pels carrers més desesperats que abans, i malgrat que això no justifica cap malifeta, pot passar, com alguns apliquen a Putin, que s’hauran d’entendre les seves raons per tornar a ocupar altre lloc. I així fins a la propera desfeta, amb omissions i decisions que potser van plenes de bones intencions, però mancades de perícia per entomar problemes de dimensió cada cop més estructural.