Aquest dilluns s’ha produït la segona suspensió del desnonament d’un inquilí de la Casa Orsola, a l’Esquerra de l’Eixample, enmig d’una mobilització veïnal liderada pel Sindicat de Llogateres. La nova data fixada pel jutge per efectuar el desnonament és el 18 de febrer. Avui mateix, el responsable de Lioness Inversiones SL, un fons d’inversions propietari de l’immoble, ha emès un comunicat on es queixa de ser víctima d’una campanya “d’insults i atacs”, apuntant a una possible venda de la finca.
La Casa Orsola està sent objecte d’una hiperobservació mediàtica i ciutadana, amb tot luxe de detalls sobre els inquilins i les negociacions produïdes entre la propietat i els diversos veïns. L’edifici s’ha convertit en un símbol del problema de l’habitatge, considerat el primer repte per la societat. L’enuig per la situació de l’habitatge ha trobat un gran element simbòlic que ha mobilitzat centenars de persones.
Al marge de com acabi aquest episodi i de les raons de cada part en conflicte, l’immoble i la mobilització popular generada en contra del desnonament és un recordatori del caire estructural del tema. Avui, l’alcalde Jaume Collboni no ha volgut entrar en si l’Ajuntament es podria plantejar la compra de l’edifici i s’ha remès a la mediació conduïda pel Síndic de Barcelona.
Queda clar -i Casa Orsola hi ha contribuït- que la urgència del problema de fons de l’habitatge requereix molt més que mediacions i exigeix als poders públics que siguin resolutius en l’execució de polítiques útils per combatre la pressió immobiliària. També seria bo reconèixer la necessitat d’interlocutar amb els agents socials, també amb el Sindicat de Llogateres. Sembla que el vincle de l’inquilí amb l’entitat s’ha convertit en un entrebanc perquè la propietat s’assegui a negociar amb ell.
És possible que el perfil de l’inquilí afectat, un professor que porta 24 anys a l’immoble, enmig de l’Eixample, hagi contribuït a una major mobilització ciutadana. En tot cas, no es pot deixar de banda el diàleg entre la propietat, els inquilins i el tercer sector social, que és un interlocutor vàlid per entomar els reptes socials. Cal recordar també que la llei de l’habitatge estableix que el preu del lloguer no es pot incrementar si es fa un contracte estable.
Els poders públics ja no disposen de més marge per no haver d’afrontar el problema de l’habitatge amb tota la seva cruesa. A aquestes alçades, la Sindicatura de Greuges de Barcelona potser ja és un marc insuficient per resoldre un episodi que ha sortit de mare. I tots els agents, començant pels governants, han d’assumir la urgència de donar resposta a tots els neguits i no deixar desprotegits els inquilins, amb el respecte al dret de propietat quan no té un afany especulatiu.