Cases segures
«La veritable crisi que tenim és la crisi de l'habitatge. L'habitatge és l'àmbit més íntim i privat de les persones, el que ens fa sentir segures»
ARA A PORTADA
Els Mossos els van assegurar que era el més ràpid i fàcil per a recuperar l'habitatge. La mare d'en J va haver d'esperar amb els agents, a fora de casa seva, mentre els ocupants agafaven les coses i marxaven del pis enduent-se tot el que podien dur amb les mans. Fins i tot les flassades de la mare d'en J. Una vegada a dins, es va trobar el pis destrossat. Havien trencat el mobiliari, havien llençat tots els efectes personals (roba, records, estris), havien posat vernís d'ungles a les parets... Ella ja no s'hi sent segura i ha decidit que no tornarà a viure allà.
En F., que passa dels vuitanta anys, està pendent de ser desnonat. Té suport legal i ciutadà i probablement ho solucionarà però a la seva edat es troba patint l'angoixa i incertesa de saber si podrà seguir i acabar la vida on vulgui o si ho haurà de decidir obligat perquè no pot pagar el sostre on ha passat dècades.
La mateixa setmana, amb els meus veïns comprovem que es posen en lloguer tres pisos de l'escala. Tota l'escala és del mateix propietari i ho gestiona un administrador. La meva veïna M, amb dos fills adolescents, necessita continuar aquí perquè també cuida dels pares, ja grans, que viuen a prop. A casa seva només entra el seu sou d'administrativa. Ens toca renovar contractes a l'estiu i ja ens han avisat – amenaçat – que la pujada serà èpica. Un edifici sense ascensor, del qual es té la cura mínima per tal de poder explotar-ne els lloguers, en males condicions i preus totalment desmesurats. Tant l'M com qui els escriu volem continuar al barri on vam néixer. Ella, per a poder fer les tasques de cura de pares i fills. Jo, perquè és on tinc les xarxes de suport, l'associacionisme, les arrels. Tot i això, he calculat que el lloguer del meu habitatge s'enduu el 54% dels meus ingressos mensuals, sense comptar les despeses energètiques.
Sent plenament conscient que només són uns casos, no representatius i, fins i tot, probablement privilegiats o per sobre de la situació mitjana, aquestes històries es repeteixen diàriament, arreu de les nostres ciutats i poblacions. L'Agenda de les NNUU pels Objectius de Desenvolupament Sostenible reconeixen el dret a un habitatge digne i a viure en comunitats humanes sostenibles. El sistema és pervers. Mentre quelcom afecta els més vulnerables, és un "problema". Quan ens comença a afectar els treballadors i classes mitjanes no propietàries, és una crisi. Malauradament, que afecti la part més àmplia de la població no ha fet que, per al moment, hi hagi canvis importants o prou detectables i això continuarà així si no es prenen mesures urgents.
La veritable crisi que tenim és la crisi de l'habitatge. L'habitatge és l'àmbit més íntim i privat de les persones, el que ens fa sentir segures, el que acull les nostres pertinences i el nostre descans. Calen mesures molt més fortes però també cal el suport de propietaris amb consciència ètica. Cal una mobilització transversal que pugui posar límits als actors financers que depreden les nostres poblacions sense cap altre objectiu que enriquir-se. I cal aconseguir-ho ja.
Soc politòloga especialitzada en Conflictes, Seguretat i Defensa. Després de treballar en cooperació al desenvolupament i emergències humanitàries a l'Àfrica Occidental, els Balcans o l'Orient Proper, centro la meva activitat investigadora en la gestió de conflictes i crisis securitàries amb especial focus regional a la Mediterrània. Soc professora associada de la UB i la URL, i observadora electoral internacional per l'OSCE.
Alta Newsletter
Iniciar sessió
No tens compte a Nació?
Crea'n un gratisCrear compte
Periodisme en català, gràcies a una comunitat de gent com tu
Recuperar contrasenya
Introdueix l’adreça de correu electrònic amb la qual accedeixes habitualment i t’enviarem una nova clau d’accés.