Fa tres dies Antoni Castells va presentar un llibre, amb suc i bruc, en el que reivindica l’art de la política a tot arreu, des del microespai de l’interior dels partits fins a la macroestructura d’una Unió Europea on, diu, aquells que tenen poder no tenen legitimitat democràtica i els que sí, no tenen poder. Sempre ortodox, va aconsellar polítiques de creixement a curt termini i de contenció de despesa a mig, invertint els termes merkelians. L’acte va congregar tot de corbates i expressions severes. Hi havia el gruix dels catalanistes del PSC, i també Miquel Iceta, i encara un parell de chaconistes que, com el nom indica, són brillants i simpàtics. Tot plegat va tenir lloc a la seu de RBA i va oficiar Mònica Terribas, que va dialogar en escena amb l’exconseller amb la punxa que fa que l’enyorem a les pantalles.

Tot caminant cap a la terrassa, tan cool, jo que li dic a un catalanista del PSC que ells aparquen la llibertat per fer (ehem) política social, que no poden fer perquè no tenim recursos ni competències, i així resulta que al final no tenim ni llibertat ni justícia. Va riure. Diu que els catalanistes són tan poquets que si belluguen molt la cua els tallen el cap. Ho va dir perquè Castells havia pregonat des de l’escenari la seva idea d’un partit progressista, catalanista –sense entrar en detalls- i transversal, autònom del PSOE. Em vaig imaginar el país metropolità votant un PSOE autònom i vaig comptar que no seria gaire negoci. L’endemà Pere Navarro va mirar de liquidar el tema amb una frase.

Va dir més, Castells. Va dir que Espanya ha d’aprendre a fer les inversions pertinents “tot i que beneficiïn Catalunya”, perquè, va precisar, avui Espanya prefereix perjudicar-se abans que fer res que vagi a favor de Catalunya. Va afegir: “si això continua així, ens ho haurem de repensar”. La vaguetat ja paga, però la qüestió és: això ha de continuar gaire més? Cal un nou partit per fer de puta i de ramoneta? I si canviem de pensament, de paradigma, de debat, d’Estat?