El Consell d'Afers Generals de la Unió Europea va tractar la petició d'Espanya per incloure el català, l’euskera i el gallec com a llengües oficials de la Unió. Sorprenentment (o potser no tant), s'ha decidit no prendre cap decisió i esperar a informes jurídics i econòmics. Això s'ha interpretat ràpidament com un moviment astut del president espanyol, Pedro Sánchez, per assegurar-se el suport dels partits nacionalistes a la seva investidura.

Sánchez podria dir que ha fet la seva part i que ara la pilota està en el camp de la Unió Europea. Però aquest argument és, en el millor dels casos, ingenu i, en el pitjor, enganyós. La realitat amarga és que la falta d'oficialitat del català a nivell europeu es deu exclusivament a la manca de voluntat de l'estat espanyol.

Anem un pas més enllà. Com pot Espanya exigir a la UE que reconegui aquestes llengües quan a casa seva no les tracta amb la mateixa dignitat que l'espanyol? És hipòcrita demanar a Europa el que no es vol aplicar internament. Recordem que no fa gaire dos testimonis del judici del Procés van ser processats per desobediència per intentar parlar català en un tribunal.

En l'actualitat, les llengües com el català, l'euskera i el gallec són "cooficials" en certes regions d'Espanya, però aquesta cooficialitat és, en molts aspectes, purament simbòlica. A diferència del castellà, el seu aprenentatge és voluntari, no obligatori. Celebrem que es pugui parlar al Congrés, però qualsevol persona que hagi tramitat el DNI o el passaport sap que la cooficialitat és una entelèquia.

Quan arribi el moment de prendre una decisió sobre l'oficialitat d'aquestes llengües a la UE és probable que la resposta sigui: "Fes la teva feina primer a casa, Espanya". I això implica modificar la Constitució. Si aquest canvi va ser possible en un cap de setmana per acomodar els interessos financers, segurament pot fer-se per respectar la diversitat lingüística.

L'article 8 del reglament lingüístic de la UE estableix clarament que qualsevol llengua que esdevingui oficial en un estat membre serà considerada per a la seva inclusió com a llengua oficial de la Unió. Així que no ens enganyem. Si el català no és oficial a la Unió Europea, el motiu no és la UE. El veritable obstacle ha estat, és i continuarà sent l'Estat Espanyol. Només ha de col·locar les 4 llengües de l'Estat en pla d'igualtat i la seva incorporació a la UE serà pràcticament automàtica.

La retòrica entorn de la investidura –tant la del PSOE com la dels partits que es moren de ganes d'investir-lo per obtenir el que volen– ens intentarà convèncer que és la UE la que posa els bastons a les rodes. Però no ens deixem enganyar: l'única que ha posat i posa obstacles és Espanya. El moment de canviar aquesta realitat és ara. No podem permetre que aquesta qüestió es converteixi en un altre joc de miralls polític.