Espanya sap que no en som, però que ens té. Que ens té legalment, militarment, diplomàticament, judicialment, fiscalment... Al llarg de molt de temps, ja que no es donava la pertinença a una mateixa àrea nacional, la possessió estatal de Catalunya es procurava fer de manera més o menys dissimulada, amb la intenció de no provocar més malestar del que ja provoca qualsevol situació d’opressió nacional en tots els àmbits. L’aparença de normalitat impregnava l’ambient, durant el franquisme amb allò de “la unidad de los hombres y las tierras de España” i, fins fa cosa de quatre dies, la ficció impossible de l’”Espanya plural”.

Espanya ja està bé com està, tal i com és, encantada d’haver-se conegut i no vol ser d’una altra manera. Si fos d’una altra manera, deixaria de ser Espanya i, doncs, parlaríem d’una altra cosa, ara i tan inimaginable. Tal i com és Espanya i com sempre ha estat, no hi ha espai per a la diversitat ni la diferència ni la pluralitat, en cap àmbit, ja que només n’hi ha per a l’uniformisme: una nació, una llengua, una cultura, una selecció, un exèrcit, una diplomàcia. L’espanyola, “por supuesto”... En aquesta Espanya, doncs, Catalunya no hi cap i no té el més mínim interès, ni atractiu, ni avantatge per a nosaltres, poder encabir-nos-hi.

Ofegats com estem per l’estètica, a causa de la nostra mediterraneïtat, n’havíem dit “la fàbrica d’Espanya”, d’allò que popularment la gent en deia la menjadora, en relació a la nostra funció en el context estatal. Com que tot es dóna per suposat i la docilitat catalana ha estat majoritària, fins als nostres dies, l’impost revolucionari de la hispanitat era presentat com un gest de solidaritat cap als territoris més deprimits de l’estat, com si en tinguéssim l’obligació i només amb aquests territoris i amb cap altre més del món. Dit d’una altra manera, amb Ceuta, Melilla i Perejil, sí, però no amb el Sàhara, el Senegal o Burkina Fasso. La solidaritat és sempre un gest lliure i quan és obligada és una imposició i quan la imposició és permanent, llavors esdevé eterna. Sóc dels que no m’hauria fet res ser solidari amb Espanya, econòmicament, si Espanya fos solidària en nosaltres en alguna cosa: en la llengua, la cultura, la simbologia nacional, etc. Però això és somiar truites i és una missió perduda i una tasca impossible.

Per això crida l’atenció la virulència anticatalana que campa, desfermada, per Espanya, com més va més. Les reaccions anticatalanes que apareixen aquests dies a la premsa de paper i a la digital, els comentaris a les tertúlies de ràdio i de televisió, són una mostra clara de catalanofòbia, d’odi visceral a tot allò que és o s’ensuma que pot ser català, però fins a uns límits que, en qualsevol país civilitzat, ja estarien tipificats com a delicte. El racisme, la xenofòbia, l’antisemitisme tanquen gent a la presó en molts llocs d’Europa i, a més, és el fiscal general de l’Estat qui hi actua d’ofici. A Espanya, no, més aviat sembla ser un mèrit o un requisit d’espanyolitat, més que no pas un delicte contra la convivència. Així ens paga Espanya tota la solidaritat econòmica que li hem donat i donem, al llarg dels anys, des de Catalunya, tant els catalans de tota la vida, com els catalans que un dia van venir, precisament, d’aquesta Espanya que ara ens insulta i vol que cremem pels quatre costats. Bon vent, doncs, i barca nova!