A Catalunya hi ha sectors socials que consideren que la independència és innegociable i imminent. La demoscòpia sembla donar-los la raó. Ja no sorprèn que la majoria dels enquestats en els sondejos que fan o publiquen mitjans poc amics de derives sobiranistes es decantin cap a aquesta opció. Una opció que, malgrat tot, té un calendari més aviat poc definit. Els únics partits amb representació parlamentària que es defineixen obertament independentistes són Esquerra Republicana i Solidaritat Catalana per la Independència. El primer, però, matisa aquesta estratègia i ha estat capaç de formar part de dos governs que no incloïen l’exigència com a prioritària. Ara com ara Esquerra i Solidaritat sumen tretze diputats al Parlament. L’independentisme “cívic” o “social”, per tant, és molt més nombrós. I sens dubte vota unes altres opcions en les diferents convocatòries electorals.
Pel que fa a Convergència i Unió, és cert que en els darrers temps ha intensificat les conviccions sobiranistes. La Convergència Democràtica de l’era Mas ha trencat els equilibris i les prudències que van definir-la mentre Jordi Pujol la liderava. Ara els seus dirigents parlen amb ambigüitats ajustades de “dret a decidir” i “transició nacional”. Els alts càrrecs de l’actual govern confessen en la intimitat que aquesta legislatura comportarà un pas sobiranista decisiu, perquè al final el conflicte amb Espanya “es farà inevitable”. Però, sigui com sigui, aquestes pretensions entren en l’àmbit de les especulacions. L’executiu que presideix Artur Mas sembla resignat a l’administració incòmoda de la misèria. Ha estat valent a l’hora d’ajustar les despeses al descens dels ingressos. Continua fent front a la protesta feroç contra “les retallades”. Però sembla que això és tot i que el govern de CiU, més que canviar i millorar la dura realitat, es limita a gestionar-la amb més solvència que els seus antecessors.
Com avisen els esperits més exigents, la recuperació econòmica, si és que ha de venir, no ho farà de la mà de la restricció. Els ajustos i els estalvis són necessaris. Però definir-los i aplicar-los no farà augmentar els ingressos públics, no crearà més llocs de treball, no animarà les empreses, no impulsarà un nou model productiu després del gran fiasco de la promoció immobiliària. El govern d’Artur Mas es pot immolar en una lluita de desgast contra els funcionaris i els contribuents si al darrere no hi ha res més.
I al darrere hauria d’haver-hi propostes pròpies. Aquestes propostes, lògicament, ara no partiran del PSC, reclòs en l’oposició incòmoda, que sempre pot recórrer a la protesta sistemàtica mentre espera el desgast del seu gran rival polític. Tampoc no es poden esperar dels sindicats, que continuen fixats en un model d’acció més pròxim al segle XIX que al XX. Hauria de ser el partit que governa les principals institucions del país qui fixés, per exemple, els paràmetres d’una reforma laboral i de l’impuls d’una nova economia. Algú dirà que això és cosa del govern de l’Estat, que és qui en té les competències. És cert. Ara, al parlament espanyol els diputats de CiU també votaran –a favor o en contra- les propostes del PP. Ho farien molt més còmodes si abans haguessin definit les pròpies posicions. D’aquesta manera els partidaris de la independència innegociable i imminent almenys sabrien que els partits que l’han de fer possible tenen vida pròpia. Que són capaços de definir les polítiques que s’han d’aplicar quan el marc de referència és un estat.