En un món desorientat, Catalunya pot recuperar la iniciativa si actualitza el catalanisme, si redefineix la catalanitat i si desborda els esquemes polítics caducs del segle XX. És el moment de repensar la nació que volem, l’estat que necessitem i el camí que ens convé. És el moment d’adonar-se que el món viu un moment massa convuls per mantenir la flama d’una Catalunya independent a l’espera d’Europa si això només afegeix un problema més als múltiples problemes que ja té.

No, Catalunya no planteja només problemes, planteja solucions. Abans que un país derrotat i tancat en si mateix, és una societat democràtica, oberta i compromesa.

Catalunya va estar en l’aparador internacional des de l’any 2010 fins al 2017. Va aconseguir una certa empatia en algunes societats internacionals, i fins i tot alguns estats la van observar amb atenció positiva. En ple segle XXI, una revolta pacífica i social contra un estat aparentment democràtic suposava una experiència que podia tenir sentit, sobretot si s’acabava per mitjans democràtics, és a dir, a través de la política del pacte i d’un referèndum més o menys acordat. La força d’aquell moviment no eren els dirigents polítics, sinó la convicció política i cívica dels catalans.

Catalunya va perdre la batalla decisiva, almenys d’aquesta fase del conflicte històric. En el darrer moment, els dirigents van errar, l’estat va actuar i la ciutadania, desorientada, va tornar a casa. Després, entre policies patriòtiques, jutges, dirigents del PP i del PSOE, van intentar ubicar-nos en una normalitat que és anormal, autoritària i ineficaç, com sempre, però que serveix a l’estat per continuar sobrevivint a costa d’una Catalunya dependent i cada dia més assimilada a una espanyolitat que tant la desdibuixa i perjudica.

I així hem anat fent els darrers set anys. Però ara, de sobte, la societat mundial —si és que això existeix— ens obsequia amb un d’aquells moments històrics en què el món trontolla. La democràcia americana fortifica la seva debilitat amb aranzels. Els vells imperis es repleguen amb més aranzels. Els líders europeus posen en relleu la fragilitat d’Europa tractant d’improvisar una resposta a un home i embogit i perillós. Arreu s’instal·la un clima de renúncia: renúncia a la política feta pel benestar de la ciutadania. Renúncia que afecta també, només cal observar una mica, l’ambició col·lectiva d’un poble com el nostre.

Tinc la convicció, però, que justament perquè el món està com està, en fase de disbauxa global, un país com el nostre ha de trobar l’escletxa per tornar a ser rellevant. Penso que, en realitat, si la nostra política volgués jugar a ser intel·ligent, hauria de partir de capgirar la seva pròpia mentalitat: el desgavell mundial és un fet penós, però la història dels pobles és com és, i penso que els catalans l’hauríem d’aprofitar com una oportunitat per tornar a dir que som.

Catalunya ha estat històricament una nació perifèrica amb vocació d’estat. En moltes ocasions, reclamant que l’estat espanyol acceptés la plurinacionalitat de la societat i inclogués els catalans en la seva direcció. En altres moments, Catalunya ha reclamat poder-se constituir com un estat independent. Però sempre ha sigut europeista.

Sigui com sigui, la Catalunya catalanista quasi sempre ha tingut un fil propi: prosperitat, cultura i democràcia. Avui, davant l’afebliment de les grans estructures i la confusió geopolítica, potser és hora que Catalunya torni a parlar d’aquestes coses al món. No des de la nostàlgia ni des de la queixa, sinó des de la proposta cívica i universalista que l’ha caracteritzada històricament.

Deixem enrere el catalanisme del segle XX; actualitzem-lo. Recuperem-ne la vocació integradora, el compromís cívic, la voluntat de fer país des de baix i per a tothom. Oferim un catalanisme nou: més europeu, més radicalment democràtic, més connectat amb els reptes globals —desigualtat, clima, cultura crítica— i més útil per a les noves generacions.

Definim les bases de la catalanitat en la perspectiva del mig segle. Els pròxims vint-i-cinc anys són decisius. No esperem a la independència per fer-la més plural, més oberta, més exigent, més solució que problema. Donem-li sentit per a cada català, fem-la comprensible per a un gruix significatiu d’europeus. Deixem d’identificar la catalanitat amb vestigi, nostàlgia o residu nacionalista. Ha de ser una manera de ser al món d’avui i des d’aquí. També del que volem ser. Encara més del que volem compartir. No som una societat enrocada, som una nació viva i conscient tant dels seus atributs com dels seus fracassos.

Insisteixo: deslliurem-nos de qualsevol patologia ideològica excloent del nostre temps. No caiem en els tics del populisme de dretes ni tampoc en el doctrinarisme d’esquerres. Allunyem-nos de qualsevol nacionalisme. Deixem enrere, d’una vegada, els líders que viuen del partidisme excloent. Si la societat catalana vol estar en el mapa i algun dia posseir un estat adequat i prou llibertat, ha de fugir dels miralls deformants en què es mira. Catalunya ha de construir un relat nou, basat en la confiança mútua i el sentit de país.

En aquest context, l’independentisme, si vol recuperar credibilitat social, té una responsabilitat particular. No n’hi ha prou amb resistir, ni amb repetir velles fórmules. Si vol tenir recorregut, ha de rearmar-se intel·lectualment i moralment. Ha de ser radicalment útil. I això vol dir deixar enrere l’autocomplaença, el tacticisme, l’oportunisme i la lògica de la trinxera. Els temps no estan per aquestes coses.

L’independentisme recuperarà sentit si torna a ser una eina de veritable transformació: si suma, si inspira, si serveix per proposar una Catalunya millor que la que ens proposa l’espanyolisme. Una Catalunya per a tothom —sigui quin sigui el seu origen o vot— i no només per als convençuts de cap dels costats. Una Catalunya per a tothom, també per als europeus. Una Catalunya identificada amb una societat civil renovada.

Aquest moment incert, tan ple de perills com d’absències, pot ser una bona hora per a Catalunya. Però només si sap tornar a ser un país que es construeix cada dia, que no espera permís per existir, que s’explica pel que proposa. Potser ha arribat el moment de tornar a començar, però amb la lliçó apresa: que no n’hi ha prou amb existir, cal ser útil. I que les nacions, com les persones, no es defineixen per la grandària, sinó per la lucidesa, la constància i la capacitat de donar sentit a un temps desconcertant. Les nacions no viuen d’existir, sinó de ser, de proposar, de confabular idees. Segur que acte seguit es mobilitzaran les persones.