Mentre Catalunya intenta ordenar la seva política interna cinc anys després dels fets d’octubre de 2017, enmig de visions divergents sobre el futur del conflicte polític amb l’Estat, els núvols negres d’una recessió d’escala planetària amenaça el seu futur més immediat. El més greu és que –sense les competències d’un estat– poc marge de maniobra tindrà el govern català per fer-hi front, i dependrà dels errors i encerts de l’Estat, la Unió Europea i els organismes internacionals com el BCE o l’FMI.

Per enfosquir encara més el panorama, resulta cada cop més evident que tampoc els governs dels estats disposen de la llibertat de moviments necessària per fer front a la crisi i la recessió amb eines de política econòmica i fiscal que són fora del seu abast. La independència dels bancs centrals, creada per sortir d’una altra crisi energètica i inflacionària ara fa mig segle, té els governs del segle XXI lligats de mans i peus.

Resulta paradoxal que les receptes aplicades per evitar el col·lapse de l’economia a causa de les crisis de les bombolles immobiliàries i de la pandèmia, siguin les causants d’una espiral inflacionària que ara s’intenta apaivagar amb les receptes contràries. 

Després de la crisi dels grans bancs i del col·lapse del mercat immobiliari mundial, es van abaixar els tipus d’interès i les impremtes de bitllets van operar a ple rendiment per engreixar la màquina de manera que l’economia no s’aturés, “whatever it takes”, Dragui dixit. Diners barats que van augmentar l’endeutament públic i privat de manera exponencial. 

Va arribar la pandèmia i es va decidir que s’aixecarien les barreres que limitaven els dèficits públics, alhora que el BCE comprava bons de deute públic dels estats i la UE posava en marxa programes d’estímul que han injectat milers de milions a les economies del continent.

La pluja de milions va escalfar l’economia i –no es podia saber– augmentà les pressions inflacionistes fins a nivells no vistos des de la Segona Guerra Mundial. Ara, els mateixos responsables de les mesures causants de la inflació, apliquen el fre de mà sense contemplacions, amb pujades dels tipus d’interès que col·locaran famílies, empreses i governs al caire de l’abisme. De sobte, la prioritat és frenar la inflació, fins i tot si el preu a pagar és la fallida de les economies de les administracions, les empreses i les famílies.

Els governs, presos del sistema creat per ells mateixos que atorga una autonomia i independència absoluta als bancs centrals –necessària en el seu temps per evitar les mesures electoralistes que no pensaven mai a mitjà i llarg termini– s’han quedat sense marge de maniobra. 

Tot plegat, en un moment en què la política europea es llatinoamericanitza a marxes forçades. La Gran Bretanya de 2022 s’assembla perillosament a l’Argentina del 2002, quan els caps dels executius duraven setmanes o dies. Itàlia i d’altres viuen una polarització i un ascens de l’extrema dreta “a la brasilera”, i Espanya espera el seu torn per calibrar el pes del populisme feixista dins del seu sistema polític.

Unes aigües polítiques i econòmiques clarament tempestuoses per les quals Catalunya haurà de navegar amb un vaixell sempre sota l’amenaça de motí. El port d’arribada sembla clar, tot i que no hi ha acord sobre la ruta més adequada: un estat propi que augmenti les eines polítiques i econòmiques disponibles per fer front a la crisi. Precisament per aquest motiu Escòcia té pressa per marxar del Regne Unit i ha posat la directa cap a un nou referèndum.