El Tribunal Suprem aplica condemnes injustes i desproporcionades als líders dels fets d'octubre que va poder empresonar, i a Catalunya esclaten protestes que no es veien des de feia molt de temps, algunes de festives i d'altres de més intenses. 

Davant d'aquest panorama, el govern espanyol es limita a enviar el seu ministre de l'Interior –cèlebre per les seves múltiples condemnes europees per negar-se a investigar tortures– i a tractar el tema com un afer exclusivament d'ordre públic.

Espanya segueix preguntant-li al mirall quin és l'Estat més democràtic del món, mentre el problema polític que nega posa en perill tota l'arquitectura institucional pactada en la Transició entre demòcrates i feixistes. Catalunya és el dinosaure de Monterroso i per més que l'Estat continuï somiant que és com el dibuixa Irene Lozano, quan desperti Catalunya hi serà.

Quan els estrategues de la FAES van planificar la demolició controlada del pacte constitucional del 78, –la sentència de l'Estatus n'és l'exemple més clar, però no pas l'únic– somiaven amb una recentralització que enfortiria l'Estat i afebliria les comunitats autònomes. Les concessions que s'havien fet –forçades per les demandes democràtiques de la ciutadania– en llengua, educació, sanitat o seguretat s'havien de retrotraure per tornar a fer d'Espanya una unidad de destino en lo universal.

Els resultats ja els coneixem. Catalunya va decantar-se per la sobirania i l'autodeterminació, en sentir-se expulsada d'un projecte pel qual havia apostat amb entusiasme. Des d'aquell 2010, la resposta de l'Estat ha sigut la negació, tapar-se els ulls amb les mans i fer veure que el problema català no existia.

Tanmateix, el problema català existeix i acabarà per ensorrar l'Estat sencer. Per Catalunya va caure Rajoy. Per Catalunya Sánchez no va tenir pressupostos. Per Catalunya va néixer Ciudadanos. Per Catalunya desapareixerà Ciudadanos. Per Catalunya no ha reexit el projecte Podemos. Per Catalunya Sánchez no podrà formar govern després del 10N. Per Catalunya  la imatge internacional d'Espanya s'ha fet miques. 

Catalunya, per la seva banda, no troba cap escletxa per intentar una solució al problema. Va intentar-ho amb la reforma de l'Estatut. Va intentar-ho el 9-N, va intentar-ho l'1-O, ara intenta aconseguir un diàleg que tard o d'hora s'haurà de produir, però que ara per ara sembla més lluny que mai. 

De moment, la situació esdevé kafkiana. Trucades telefòniques fallides, cartes que es responen amb missatges de Whatsapp als periodistes, i –sobretot– l'escena que no per repetida és menys ridícula: exigir condemnes a la violència a qui condemna la violència cada cop que obre la boca. 

La crisi política avança i amenaça amb emportar-s'ho tot com un tsunami. Tothom corre a les seves trinxeres –llegir segons quins diaris catalans y espanyols ahir era per llogar-hi cadires– i creix la sensació de pèrdua de control, aquí i allà.

Les protestes no cessaran perquè han agafat un caire diferent, que acumula greuges diversos però confluents. La ràbia per les sentències a polítics i activistes que com a molt haurien d'haver estat inhabilitats –Jordis a banda, que ni això. Els malestar dels que van donar-ho tot a l'octubre de 2017 i encara esperen explicacions. L'enuig dels joves que encara tenen gravades a la retina les imatges de la policia atonyinant els seus pares i les seves àvies a les escoles l'1-0. La impotència d'aquells que se senten a la cuneta del sistema, oblidats per uns i per altres, sense oportunitats i sense futur. 

Tot plegat es canalitza en protestes massives i multitudinàries que agrupen el 99,99% dels que es manifesten, i també en protestes més minoritàries però més intenses del 0,01% restant. Si l'Estat segueix negant el problema, si Catalunya segueix sense trobar cap escletxa, el primer percentatge baixarà, i el segon augmentarà. I succeirà molt ràpidament.