Fa temps que la Terra roda més de pressa. Que el temps que triga el planeta a completar l’òrbita al voltant del sol s’ha accelerat i que, en conseqüència, els humans vivim en un mareig permanent. Per això, de tant en tant, ajuda pausar la centrifugadora i posar el retrovisor per ressituar-nos.
Agradi o no, el nom del moment a Catalunya, com a Espanya, ja no és el de Puigdemont, sinó el de Bad Bunny i Lamine Yamal. I al bar, al carrer, o a les sobre taules, fa temps que el procés i la independència han deixat de ser el tema de moda.
Aquest 12 de maig fa un any del canvi de cicle a la política catalana, del retorn dels socialistes al Palau de la Generalitat, catorze anys després de la dècada daurada del sobiranisme. Feia només tres anys que Esquerra Republicana havia recuperat la batuta del poder. Un poder que Pere Aragonès va ser incapaç de retenir, ofegat en la sequera, atrapat en l’eterna pugna caïnita dels independentistes, eclipsat per l’allargada ombra d’un pare polític que mai va voler deixar-li en herència el lideratge del país i del partit, i víctima de l’oportunisme d’un PSC que havia estat esmolant la destral en la fosca, observant com el procés i els seus referents s’anaven coent en la seva pròpia salsa.
El Hard Rock va ser el detonant. De fet, va ser l’excusa. Durant setmanes, tot a Catalunya va orbitar entorn d’aquest macrocomplex de casinos que va néixer mort del govern-dels-millors d’Artur Mas i que, com aquell joc de nens de la bomba, va acabar esclatant a les mans d’Aragonès. L’aleshores president va empassar-se el gripau d’impulsar un projecte que ni ell ni el seu partit volien, només per intentar amarrar el vot del PSC als pressupostos. Els socialistes el van empènyer deliberadament al precipici, sabien perfectament que els Comuns això no ho acceptarien. Aragonès es va equivocar, hauria pogut seguir sense pressupostos. La millor prova és que avui Illa governa sense tenir-ne.
L’efímera carrera d’Aragonès a la presidència de la Generalitat va transcórrer en paral·lel a la de Xavi Hernàndez com a entrenador del FC Barcelona. I totes dues comparteixen similituds. Amb pocs mesos de diferència, un i altre van assumir les regnes -del país i de l’equip- en plena deriva. El Barça post-Messi. La Catalunya postsentència. Era 2021, tot just començàvem a ressorgir de la pandèmia i ells rondaven els quaranta. Dues setmanes després que les urnes expulsessin prematurament Aragonès, a can Barça se signava la destitució de Xavi.
Un any després, els seus respectius successors, Salvador Illa i Hansi Flick, apuntalen el seu lideratge i els seus èxits, d’alguna manera, en el llegat que expresident i exmíster els van deixar en el seu pas fugaç per la institució. Així com els socialistes estan reciclant una pila de projectes que havien nascut del govern d’ERC, el tècnic alemany està fent créixer una colla de joves promeses, que hi són perquè en el seu dia Xavi va creure en ells. El que mai sabrem, però podem intuir, és si els seus impulsors n’haurien sabut treure el mateix suc. El que sí que tenim és la certesa que els triennis coetanis de Xavi i Aragonès no transcendiran a la història per res excepcional, per bé que el pòsit de la seva obra perduri encara. En el seu primer any, un dels grans mèrits de Flick és haver aconseguit que els culers comencin a mirar el Madrid per damunt de l'espatlla. I aquest és també el propòsit que s'ha fixat Illa, que Catalunya avanci la capital com a referent econòmic. Els triomfs assolits en aquest Any I són encara modestos, però apunten maneres: una Copa, uns retorns de seus socials.
Dit tot això, una nota al peu. L’independentisme no tornarà a rebrotar, si abans no entén que el terreny on ha de plantar la llavor ja no és el que era, que la terra on ha de germinar ja no és en la Catalunya del Barça de Guardiola, sinó en la del de Flick, i que la banda sonora ja no la posa Lluís Llach, sinó Bad Bunny i Rosalia.