Com apuntava Carod-Rovira, en el seu recent article a Nació Digital, magnífic i ple de fina ironia, sembla que el 2014 es farà el referèndum per la independència.... d’Escòcia, of course. Una idea que ell ja va proposar el 2007 (i la va posar per escrit en un llibre un any després) per a Catalunya. Aleshores hi havia temps suficient per a prepara-ho i fer-ho bé, però tots els partits i tots els dirigents polítics principals, sense excepció, o ho van ignorar o ho van menystenir. Ara, no hi ha temps suficient ni tampoc hi ha les millors condicions polítiques i econòmiques a l’entorn perquè a Catalunya es pugui fer un referèndum com cal el 2014. Els independentistes escocesos ho han fet molt bé i poden ser independents el 2014. Els independentistes catalans hem fet moltes errades i és quasi segur que en aquesta data no ho serem.

Per més que en aquell moment alguns es fessin il·lusions el cas de Catalunya mai va tenir res a veure amb el procés d’independència de les repúbliques bàltiques (Estònia, Letònia i Lituània). Aquí mai hem viscut, i tampoc en aquell moment, una situació de total i profunda descomposició –econòmica, política i social- d’un imperi, com el soviètic, què és el que va permetre la independència d'aquestes repúbliques. Tampoc ens hem trobat en una situació de desintegració d’una federació de repúbliques, com l’antiga Iugoslàvia, i amb un seguit de guerres civils i ètniques què és el que finalment va permetre que avui existeixin Eslovènia, Croàcia, Sèrbia, Bòsnia-Herzegovina, Macedònia, Montenegro i Kosovo. No crec que dels processos d’independència d’aquests països, i en particular dels dos darrers, en puguem o n’haguem de treure massa lliçons positives. El cas de República Txeca i Eslovàquia és una mica diferent ja què es produeix per la separació amistosa dels dos integrants de l’antiga República Txecoslovaca, amb unes estructures econòmiques relativament semblants, tot i què República Txeca té una població i una renda per càpita superiors a la del seu veí. Tanmateix, la posició de Václav Havel, que no era partidari de la separació, expressada en una entrevista de 2008, ens explica molt, crec, perquè va ser possible aquesta separació amistosa: “... El cas de la República Txeca i Eslovàquia, diu Havel, il·lustra la meva tesi. Sovint una comunitat nacional ha de passar per una fase de real independència abans de que pugui apreciar les avantatges de la integració. Només aleshores els grups que s’han identificat (reconegut) a si mateixos poden integrar-se, i sense aquesta fase d’auto-identificació el procés seria molt més difícil”.

Pel que fa a Escòcia, hi ha diferències importants respecte a Catalunya, entre les que podem assenyalar: Escòcia és va integrar al Regne Unit voluntàriament per un acord del seu Parlament el 1707, i no a partir d’una guerra i conquesta com Catalunya a Espanya el 1714; els escocesos no deixen de ser-ho pel fet de ser britànics i per això històricament no han existit mai seleccions esportives del Regne Unit i si dels territoris que l’integren; Escòcia gestiona poques competències però les que té les gestiona amb total exclusivitat i responsabilitat política; tot i l’existència del petroli del Mar del Nord, la importància de l’economia escocesa en el conjunt del Regne Unit és més petita que la de l’economia catalana en el conjunt de l’estat, ja que el PIB escocès representa al voltant del 8% del Regne Unit mentre que el de Catalunya està per sobre del 18% del d’Espanya; i sobretot que el Regne Unit, amb una democràcia envejable, i el govern britànic reconeixen el dret dels escocesos a decidir el seu futur, tot i què òbviament lluitarà a fons perquè no guanyi l’opció independentista, el que és una gran diferència amb Espanya i el govern espanyol que no consideren que Catalunya tingui aquest dret i on encara avui alguns “padres de la pàtria española” ens recorden que històricament de tant en tant calia canonejar Barcelona per que els catalans es portessin bé.

Tot i aquestes diferències, i encara que Catalunya ha de fugir de les imitacions i ha de seguir el seu propi camí, crec que Escòcia és, en aquests moments, l’exemple millor que podem tenir per a avançar (i arribar) cap a la independència. D’una banda, perquè a Catalunya, com a Escòcia (i com al Quebec o Flandes) només hi podrem arribar per la via democràtica, construint una majoria social i política que ens permeti guanyar-ho a les urnes. De l’altra, perquè crec que tenim molt a aprendre del govern escocès i del seu líder Àlex Salmond (i de l'SNP), de com s’ha de governar, primer amb minoria i després amb majoria, amb l’objectiu final clar però amb pragmatisme i amb capacitat d’aconseguir resultats evidents. Això els hi ha permès anar avançant en l’obtenció d’una majoria social i política que doni possibilitats de guanyar un referèndum i esdevenir independents, tot essent prou intel·ligents per no tancar-se la porta, en cas de no aconseguir encara l’objectiu final, per poder millorar substancialment i essencialment el grau de l’autogovern escocès.