Què vol ser Junts de gran?

El partit de Puigdemont enceta una nova etapa, enterrat el pacte amb el PSOE, que té en les municipals el principal repte: tres anys després de sortir del Govern, viu instal·lada en la sacsejada permanent

Publicat el 31 d’octubre de 2025 a les 06:00
Actualitzat el 31 d’octubre de 2025 a les 06:06

Abans de començar, una bona i una mala notícia. La bona? Que ja és divendres. La dolenta? Que Pedri està lesionat. També estava lesionada la confiança entre Junts i el PSOE, des de fa mesos, de manera que el trencament era inevitable. Carles Puigdemont va necessitar poc més d'un any per entendre que Pedro Sánchez es guiava més per la tàctica que per l'estratègia, i per això va plantejar una qüestió de confiança. En el fons, aquell moviment només servia per constatar que el líder a l'exili havia volgut pactar amb el PSOE sense pactar-hi del tot, però que tampoc tenia ganes de trencar-hi del tot. No ens hem mogut gaire: ningú demana eleccions ni promou mocions de censura.  

Consumada la ruptura, avalada per la militància -la notícia hauria estat que no hagués estat així-, ara Junts s'ha de tornar a preguntar, com quan va sortir del Govern, què vol ser de gran. Un partit de principis rocosos que l'impedeix ser flexible a l'hora d'allargar acords que trontollen? Una formació orientada a assaltar la Generalitat, en mans de Salvador Illa, amb una agenda orientada cap a la dreta que permeti contenir l'ascens d'Aliança Catalana? Unes sigles que desaprofiten la finestra d'incidència a Madrid per emprendre un rumb incert camí de les eleccions municipals? No hi ha una sola resposta. Però, cinc anys després de la seva fundació, Junts viu instal·lada en la sacsejada permanent.

Sortir del Govern, ara fa just tres anys, no va comportar la desaparició del partit. Trencar amb Sánchez, després que hagin quedat acreditats els incompliments del PSOE, tampoc suposarà la defunció de Junts. Però per una formació amb vocació hegemònica, que -agradi més o menys a alguns dels seus dirigents- beu del llegat de Convergència, també hauria de tenir un component de fiabilitat. I, sobretot, hauria de tenir en compte que un bon resultat electoral és guanyar, no quedar per sobre d'ERC. Es pot ser un partit guanyador renunciant a la influència a Madrid, descartant acords amb el PSC i inhibint-se en debats com els pressupostos o el finançament? El temps ho aclarirà.   

Ens ha agradat

A casa, lamentablement, no som els fans més entusiastes de Rosalía, potser perquè som partidaris d'altres sonoritats o perquè, directament, tenim mal gust. Però és innegable l'exhibició de talent de la cantant catalana a Berghain, l'avançament del nou disc. El vídeo de la cançó -hi col·labora la llegenda islandesa Björk, una de les artistes de referència de principis de segle i musa de Lars Von Trier- és una meravella que ja acumula pràcticament deu milions de reproduccions a YouTube. Berghain, aquests dies, ha estat objecte d'una anàlisi detallada a totes les xarxes socials, amb alguns usuaris que han perdut els papers sobrevalorant cada detall. Ha de ser molt complicat gestionar el FOMO

No ens ha agradat

Joan Carles I, com tothom que ha estat important i supera la vuitantena, té ganes d'arreglar-se una biografia que ell mateix ha espatllat amb especial tenacitat en l'última dècada. La publicació de Reconciliación n'és l'exemple més nítid. El llibre, elaborat amb l'escriptora francesa Laurence Debray -preguntem-nos per què cap periodista espanyol ha participat d'aquesta operació editorial, més encara quan tot indicava que Carlos Herrera n'havia de ser el responsable-, és una manera de projectar una visió interessada del passat. Que es lamenti per no veure la seva dona, la reina Sofia, es comenta sol. Per més llibres que publiqui, el tallafoc que ha servit per salvar Felip VI acabarà decaient.    

Què fem aquest cap de setmana

Com us podeu imaginar, si heu estat atents al diari -donem per fet que sí- aquesta setmana, el trencament entre Junts i el PSOE continuarà tenint espai en els propers dies. El nostre cap de Política, Bernat Surroca, està preparant un parell de peces sobre finançament -carpeta principal de la legislatura, tant a Barcelona com a Madrid- i sobre la tendència, cada dia més estesa, de governar sense pressupostos. Si no falla el ritme de producció, tot indica que podreu llegir peces sobre com s'està gestant el relleu de Joan Josep Omella -Pep Martí hi està posant la banya, com és habitual-, a banda d'entrevistes a Modest Guinjoan i el periodista Henrique Cymerman. Bon cap de setmana!