El resultat de les eleccions espanyoles del 23 de juliol obliguen a fer una proposta per a Catalunya que permeti un acord amb la societat catalana i els partits independentistes, i, molt especialment, amb Junts. Com és habitual, tota la pressió al president Carles Puigdemont per investir Pedro Sánchez, a preu rebaixat, davant de l'espantall de la dreta i la repetició d'eleccions. L'equació dreta-esquerra ha de conjugar-se amb la proposta territorial i política per a Catalunya. Ara és l'hora de saber si hi ha lideratge d'estat per interpretar l'Espanya plurinacional i de trobar la conciliació real amb la Catalunya nació. Potser el PSOE prefereix la repetició electoral intentant continuar desmobilitzant l'independentisme, reconeixent només l'eix dreta-esquerra. L'independentisme ha d'explicar que l'eix nacional i social són indestriables i que la Catalunya dels vuit milions necessita d'instruments d'estat.

L'Espanya dividida en l'eix dreta-esquerra: 45% de vots PP i Vox, i 44% vots PSOE i Sumar. Però, en l'eix nacional, en les propostes per a Catalunya, davant del resultat, quines són les propostes d'uns i altres? Ara caldrà seguir les posicions dels dos blocs. L'Espanya més rural i de ciutats mitjanes ha donat clarament la victòria al PP, amb majoria al Senat. Catalunya és la que pot permetre que Sánchez tingui possibilitats de ser investit.

En aquesta Espanya dividida, bastant impermeable entre els dos blocs, queda clar que sense Catalunya i el País Basc no és pot governar. És en aquest 11% de vots que s¡explica la diversitat: la que representen Catalunya i el País Basc i, en menor mesura, Galícia, les Canàries i Navarra. Els dos grans partits d'estat, PSOE i PP, poden aspirar, en una repetició de les eleccions, a governar sense el suport dels partits territorials.

Feijóo, malgrat haver guanyat, no pot aconseguir la majoria per Vox. Ningú està disposat a investir a qui pacta amb Vox. Fins i tot els socis actuals del PP, Coalició Canària i UPN, marquen distàncies. La victòria de Bildu al País Basc, que va ajudar a investir Sánchez l'any 2019, canvia l'hegemonia del PNB. La posició pactista de Bildu amb el PSOE ha sigut ben valorada pels electors bascos. El PNB durant molts anys, amb una abstenció, ajudava els dos grans partits d'Estat, PSOE i PP. Ara està molt lluny d'investir Feijóo amb Vox, amb el creixement de Bildu i el paper decisiu de l'independentisme català. A Catalunya, a ERC el seu pactisme amb el PSOE i la negació de la unitat sobiranista li passa factura.

L'independentisme, des del referèndum del dia 1 octubre i les eleccions catalanes del 2017, va engreixant l'abstenció. El temps, les conjuntures dels darrers anys i les discrepàncies profundes d'estratègia dins l'independentisme han refredat una part de la societat catalana.

El 2019, Sánchez va ser investit amb el suport de Podem i les seves coalicions territorials, pels partits bascos i per ERC. Junts va votar-hi en contra. Malgrat el govern de coalició, en aquell moment, de Junts i ERC a la Generalitat de Catalunya, no hi va haver estratègia compartida. Aquell pacte d'investidura porta Espanya a un govern de coalició, PSOE i Podem. La retirada de Pablo Iglesias promociona Yolanda Díaz fins a la creació de Sumar.

Els fets més destacats d'aquesta complexa legislatura són la pandèmia de Covid-19 i les seves conseqüències socioeconòmiques, els indults dels consellers del Govern i líders de les entitats sobiranistes empresonats, la guerra a Ucraïna i el seu impacte a molts nivells, amb afectació dels consums de gas i electricitat, i les diferències en igualtat i violència de gènere.

Aquesta legislatura ha sigut també la de la taula de diàleg entre el govern de l'Estat i ERC, sense resultats estructurals per a Catalunya. La de la sortida del Govern de la Generalitat de Junts per discrepàncies amb ERC en relació a la negociació amb l'Estat. L'exili s'intenta silenciar i culpabilitzar d'intransigents, de fugitius. En especial, el president Puigdemont és el centre de les crítiques o de la indiferència. La judicialització del conflicte polític sembla l'únic camí en absència de proposta política. I ara el president Puigdemont i els set diputats de Junts són la clau.

El resultat de les eleccions estatals situen l'Estat, el PSOE i els partits independentistes davant del mirall i sabrem qui vol escriure un acord polític històric. Quina proposta per a Espanya i per a Catalunya: el model autonòmic actual? La recuperació de l'Estatut del 2006 retallat? El concert per a Catalunya? L'acceptació que els catalans han de poder decidir el seu futur? Quina resolució per a l'exili, per a la repressió, per la desjudicialització del conflicte polític? L'Espanya plurinacional que reconeix que les nacions que l'integren poden decidir el seu futur? L'article 92 de la Constitució pot ser la sortida política.

En aquesta conjuntura, la responsabilitat primera recau en els partits d'estat, però també està en joc la unitat sobiranista, política i cívica a Catalunya. Molts ja inverteixen temps i molts esforços a culpabilitzar Junts i el president Puigdemont del preu inassumible per a la negociació de la investidura, en forma d'amnistia i autodeterminació.  És Espanya que ha de pensar quin futur vol per a ella. Sí la sortida torna a ser conjuntural, a Espanya l'arrossegarà el passat.

Ara és "Hora greu entre la nit i l'alba", com diu el poema de Joan Vinyoli. Pot ser l'hora de la política, en majúscules, encarant els temes de fons. La història es pot escriure. Hi haurà govern d'Espanya segur, ara o en la repetició d'eleccions, però el conflicte amb Catalunya continuarà si no hi ha resposta política. La reivindicació de Catalunya és pacífica, democràtica. El PP i el PSOE van negociar amb ETA una sortida política. Hi ha moments que has de triar entre acció o omissió. Has de saber en quina part de la història vols figurar. Entre la glòria personal o la col·lectiva. Ambició i responsabilitat.

Marina Geli