Fa uns anys, la historiadora nord-americana Doris Kearns Goodwin va publicar Team of rivals, un estudi sobre la presidència d’Abraham Lincoln (1861-65) que va obtenir el Premi Pulitzer. Era un magnífic treball sobre les qualitats de lideratge del mític president dels Estats Units que va emancipar els esclaus i va guanyar la Guerra Civil. El Partit Republicà del 1860 (que era molt diferent a l’actual) va convocar una convenció per elegir el seu candidat a la Casa Blanca i que va ser molt agitada, amb un seguit de candidats amb carisma dels quals va reeixir Lincoln. En el seu Equip de rivals, l’autora va ressaltar la capacitat de Lincoln per forjar un gran equip amb aquells que se li havien enfrontat dins del seu partit. El més destacat va ser William Seward, qui fou secretari d’Estat. En aquella Administració s’hi van expressar criteris contraposats, però el president va saber marcar un rumb sense que es fracturés l’equip. Per aquella hora tràgica, molta gent va tenir la percepció que aquell era el millor govern possible.  

Durant les eleccions del 2008, Barack Obama va explicar que el llibre de Doris Kearns l’havia inspirat a l’hora de conformar el seu propi equip. Després, en el moment de constituir la seva administració, la seva gran rival, Hillary Clinton, va ser feta secretària d’Estat. Un altre antic adversari, Joe Biden, va ocupar la vicepresidència. La crítica va assenyalar que el model de lideratge de Lincoln podria ser útil també en els consells d’administració de les empreses i en les juntes de les entitats i corporacions. Vol dir que per ser un bon líder és bàsic no tenir por del talent dels altres, saber aglutinar les diferències, saber escoltar les veus discrepants i decidir. Moltes empreses funcionarien millor si el “mètode Lincoln” de gestió s’imposés, lluny dels cabdillismes, d’un costat, i de les actituds cortesanes, per l’altre, que tan sovint observem en tots els àmbits i òrgans col·legiats.

També en política catalana seria bo que la cultura de l’equip de rivals triomfés. Més enllà dels estira-i-arronsa entre partits i dels debats, ben legítims, sobre la convocatòria d’eleccions o les llistes electorals, caldria que en els propers mesos hi hagués un govern d’àmplia base a la Generalitat que fos “un equip de rivals”. És a dir, que fos vist no tant com el govern dels millors, sinó com el millor dels possibles. I que oferís a la ciutadania (i no només als sobiranistes) una imatge de serietat, responsabilitat en la gestió i sentit de la transcendència històrica de l’hora