Arran de la compareixença de la família Pujol a la comissió d’investigació sobre el frau fiscal del Parlament, ha agafat certa volada un discurs que presenta l’evasió fiscal com a quelcom justificable per raons patriòtiques. Des de presentar com a habitual allò de “tenir un raconet a Andorra” durant el franquisme i la Transició –“pel que pogués ser”- fins a justificar el frau fiscal com una forma de lluita sobiranista. Ja se sap: com que “Espanya ens roba”, és lícit que l’empresari català, motor productiu del país, practiqui la insubmissió fiscal com una derivada més de les lluita per l’emancipació nacional. A més, amb la pressió fiscal existent i asfixiant, gairebé que evadir impostos és una qüestió de dignitat. A més... qui no ha pagat mai en negre al lampista per estalviar-se l’IVA? Etcètera.

Aquest discurs, però, fa aigües per tot arreu. Per començar, cal tenir en compte una cosa: no és del tot cert que els catalans paguem els impostos “a Espanya”. Certament, l’Estat gestiona la recaptació de l’IRPF i de l’IVA. Però d’aquesta recaptació, en cedeix directament a la Generalitat el 50%. Per tant, deixar de pagar algun d’aquests impostos “per combatre Espanya” també podria ser considerat “posar pals a les rodes del procés”. A més, pel que fa a l’impost de successions i donacions,  l’impost sobre el patrimoni, l’impost sobre transmissions patrimonials o els tributs sobre el joc, la Generalitat té cedida el 100% de la recaptació. Un detall que la família Pujol no va tenir en compte a l’hora de decidir conservar “la deixa” de l’avi Florenci oculta a Andorra durant més de trenta anys. A tot això cal sumar-hi el pessic dels impostos propis de la Generalitat –grans superfícies, taxa turística, cànon de l’aigua- i, posats a imaginar, els que podria crear fent ús de la seva migrada sobirania i, ai, no ha estat capaç de crear en 35 anys d’autonomia. Andalusia, per exemple, té quatre impostos propis mediambientals (emissió de gasos, vessaments en aigües litorals, residus radioactius i residus perillosos). Aquí, les nuclears ni tocar-les.

És impossible calcular el volum exacte del frau fiscal, perquè es tracta d’una activitat il·legal. Hi ha diferents fórmules tècniques per aproximar-s’hi i cap és precisa al 100%, tot són estimacions. En tot cas, si fem cas dels estudis dels tècnics d’Hisenda, la xifra s’elevaria, en el cas de Catalunya, fins als 16.000 milions d’euros. El 70%, segons les mateixes fonts, evadit per grans empreses. Per que es facin una idea del que suposa aquesta morterada, en els pressupostos pactats entre CiU i ERC als quals donarà llum verda avui el Parlament, les partides d’ensenyament, salut i benestar sumen 14.840 milions d’euros. La d’estructures d’estat que podríem construir amb aquesta quantitat! Per no dir que potser no hauria calgut retallar tant. Clar que, ben mirat, la tisorada tampoc hauria estat tan sagnant si Catalunya (i Espanya) no tinguessin, contra el que diu el tòpic, una de les pressions fiscals més baixes de la UE. No és veritat, com diuen alguns gurus, que paguem molts impostos. Segons dades d’Eurostat, els impostos i cotitzacions socials a l’Estat espanyol i Catalunya sumen el 32,5% del PIB, a 7 punts de la mitjana europea. L’impost de societats és un autèntic “impost gruyere”: està ple de forats. Tot i tenir un tipus efectiu del 30%, a la pràctica, segons Hisenda, les empreses acaben pagant entre el l’11 i el 14%.

Evadir impostos no pot ser considerat mai un acte de patriotisme. De fet és més aviat el contrari: no complir amb les obligacions fiscals amb hisenda denota poc compromís amb la comunitat. En aquesta mateixa línia, declaracions com les del teòric patriota Pujol Ferrusola, justificant la fuga de capitals per por al “corralito” financer, resulten tan grotesques com lamentables. Davant de l’ostentació d’aquesta banda organitzada, la resposta només pot ser una: que es dissolguin, demanin perdó a les víctimes i retornin tot el que han robat. Cal desemmascarar els patriotes de cartera. Catalunya no es mereix això.