En cada elecció es fa evident que el vot exterior no és un problema menor, sinó una carència política de primera magnitud. Hauria estat responsabilitat del Parlament —i del Govern— que s’hagués aprovat ja una llei electoral pròpia que –a banda de dotar Catalunya d’una Junta Electoral pròpia que no destituís presidents per despenjar tard pancartes– reconegui i reguli amb claredat els drets de les catalanes i els catalans que viuen a l’estranger. Però no. Hem arribat al punt que són ciutadans, exiliats laborals, emigrants, estudiants internacionals, veïns dispersos per Europa, Amèrica, Àsia, Àfrica… els qui han de tenir iniciativa per exigir-ho. És una vergonya democràtica.
Catalunya continua depenent d’un marc legal que, en molts aspectes, no recull ni protegeix adequadament el vot dels catalans, els de dins i els de l’exterior. No tenim llei electoral que articuli una circumscripció exterior pròpia, no hi ha protocols clars ni processos senzills de participació, i la percepció que “exercir el vot des de fora” és més un tràmit que un dret és molt estesa. Aquest buit legal no és neutre: deixa a moltes persones, cada cop més, sense poder exercir amb normalitat el dret democràtic per antonomàsia: el vot.
Quan un Govern diu que el vot exterior és una “assignatura pendent”, està reconeixent una falla, però també —i sobretot— està traslladant la responsabilitat: no al legislador, sinó al ciutadà de “no deixar escapar el dret.” Però la ciutadania no ha de fer la feina que pertoca als seus representants. Fa 40 anys que Catalunya espera una llei electoral. Totes les comunitats autònomes de l’Estat en disposen de legislació pròpia en la matèria. Catalunya aplica la normativa estatal, pensada i dissenyada fa 40 anys, quan Espanya i Catalunya eren països molt diferents, demogràficament, culturalment, econòmicament i políticament.
La igualtat política ha de ser real i efectiva, no simplement declarada. Qui viu fora de Catalunya continua sent part de la comunitat política catalana i la seva veu hauria de comptar amb les mateixes garanties. És qüestió de confiança: cada vegada que una promesa queda pendent, la ciutadania es distancia de les institucions. Aquest tipus de descuits alimenten la sensació que la política és per a uns pocs, per als locals, per als “que es posen a la cadira.” És qüestió de dignitat democràtica: no podem tolerar que el dret al vot es converteixi en un privilegi geogràfic.
Els grups del Parlament han de deixar de banda els eufemismes. Acceptar a tràmit, debatre i votar una llei electoral catalana que inclogui una circumscripció exterior, amb garanties, amb recursos, amb transparència. Cal legislar — no deixar-lo en declaracions de bones intencions, com es fa en cada legislatura des de fa quatre dècades. Sense això, seguirem tenint una democràcia a mitges — una que diu que tots tenim drets, però que posa obstacles perquè molts no els puguin exercir. Si els responsables no actuen, seran recordats no només pels errors que van cometre, sinó per les oportunitats que van deixar passar.