Després de llegir La via alemanya de Martí Anglada, que porta per subtítol Viatge per les terres luteranes de la conca de l’Elba, un no pot menys que sentir certa admiració per aquella societat que ha sabut reconstruir-se tantes vegades després de la tragèdia. Ho ha fet una vegada i una altra, i sempre per retornar al lideratge.  Anglada cerca, com a joc literari, el luterà perfecte, que segurament no existeix, per veure  com la Reforma ha conformat una manera de ser i de fer.
 
Mai sabrem com seria la Catalunya d’avui d’haver-hi penetrat amb força el vent renovador de la Reforma. Sí que en la manera de ser dels catalans, fins allí on aquestes expressions poden mantenir-se, a vegades s’hi han destacat elements propis del “nord enllà”, com certa cultura del treball i de l’esforç, de l’emprenedoria, i un tarannà més moldejat per l’austeritat que el d’altres pobles del sud de la Mediterrània. Però cal admetre que, després de segles d’integració forçosa a l’Estat espanyol, massa trets propis de l’Espanya profunda han fet forat en la idiosincràsia nacional. Tot i les campanyes de l’estil de “La feina ben feta no té fronteres”, manta vegades ha fet la impressió que no ens ho acabàvem de creure.
 
Catalunya serà el que vulgui, però potser sí que li aniria bé seguir de prop el funcionament de les democràcies més serioses d'Europa, com Alemanya. Un país on les institucions, amb les mancances de tot Estat, rutllen. On el Bundestag fa d’òrgan de control del Govern, on el Tribunal de Karlsruhe, el Constitucional alemany, mai ha perdut el seu prestigi, on al costat de la premsa sensacionalista, existeixen diaris conservadors enraonats, on la classe dirigent pateix l’erosió general a tot arreu i hi ha polítics que falsegen el seu curriculum, però que si són desemmascarats han de plegar, encara que dirigeixin el Bundeswehr. Un país on un afer menor pot fer dimitir el president federal. De la mateixa manera que una sospita ha fet dimitir el president de la Banca suïssa. Dels valors de responsabilitat de la luterana Alemanya i de l’Helvètica calvinista n’hem d’aprendre i molt.
 
Certament, Alemanya no és Espanya. La Catalunya que sorgirà de l’actual moment haurà d’anar amb compte per posar unes bases molt sòlides de cara al seu futur en construcció. Desenganxar-se d’un Estat com l’espanyol serà una tasca enorme, però molt més encara ho serà aixecar un país que no repeteixi els nyaps històrics que han moldejat l’Espanya oficial. Catalunya serà vista amb molta més simpatia en els centres de decisió europeus si subratlla la seva proximitat amb el “nord enllà”. Com serà aquest nou Estat que reclamem?, ens pregunten molts escèptics. Doncs cal fer creïble que serà una democràcia amb una forta cultura de la responsabilitat cívica i sense cinismes morals. Del que també ens hem d’independitzar és dels mals usos i costums espanyols. A aquest independentisme s’hi afegiria molta gent que encara no ho veu clar. Si no, ja cal que ens calcem.