Arran de l’actual procés polític que pot portar a la meitat del territori i dels habitants dels Països Catalans a sortir del Regne d’Espanya després de 300 anys d’ocupació (poquíssima broma!) s’ha iniciat un interessant debat sobre com podria afectar aquest transcendental pas al procés de construcció i alliberament nacional del conjunt de la nació catalana. No han faltat les veus que consideren que l'independentisme popular (transversal, en diuen alguns) en clar ascens a Catalunya (CAC) oblida i dona l’esquena a la resta de territoris i persones que hi viuen, i  que aquest fenomen, batejat com a  catalunyisme, és equiparable al nefast blaverisme que tant mal ha fet al País Valencià i, per extensió, a la resta de la nació. No em sembla encertada la comparació. Perquè sí que és cert que molts dels que ara defensen la Independència limiten la seva cosmovisió nacional a les tòpiques quatre provincies (fins i tot han canviat el final del “No volem ser”, substituint “Països Catalans per Catalunya independent”), però també és cert que aquesta actitud és deu més a un cert pragmatisme de curta volada que a una presa de posició ideològica comparable a l’anticatalanisme militant del blaverisme valencià.

De fet, la gran majoria d’independentistes (nous i vells) senten com a pròpies persones i símbols dels quatre cantons del País, des de figures com la Maria del Mar Bonet, en Ferran Torrent, el gran Tomeu Penya, en Raimon o els Obrint pas, fins a muntanyes com el Canigó o platges com les de Menorca. Els catalunyesos s’emocionen quan senten cantar l’estaca al camp de l’USAP i s’indignen quan s'assabenten que han tancat una emissora de ràdio mallorquina que emetia en la nostra llengua; una llengua, per altra banda, que admeten comuna i indivisible. No, no hi ha blaverisme a Catalunya, per això,  a tall d’exemple, ningú ha qüestionat la catalanitat ni l'independentisme d’en Lopez Tena o la Isabel Clara Simó malgrat el seus gens dissimulats accents de Sagunt i Alcoi respectivament. El què si que hi ha, certament, és massa renúncia, fruit del desencís, de la desconeixença i  de determinats interessos ben instal·lats en el mapa curt.

Però tot això no ho capgirarem posant pegues a l’engrescador procés obert al Principat, tot el contrari, sinó introduint-hi la dimensió nacional completa i afrontant el necesssari debat de les etapes en la persecució de l’objectiu darrer. Sense oblidar que les nacions (també la nostra) i els seus límits geogràfics no són ni immutables ni molt menys eternes i que l’independentisme no pretén imposar un projecte nacional  sobre un territori i la gent que hi viu, sinó que l’ofereix, el proposa, tot afegint-hi, per anar bé, tot una serie de valors afegits. I és la gent, finalment, des de cada comarca i racó del territori, qui té dret a fer-se’l seu, aquest projecte, o no.