El millor del meu 2014 es diu Catorze. "I per què aquest nom?". Doncs per la mateixa raó que Edicions 62 o Edicions de 1984 es diuen com es diuen. Pel mateix motiu que l'empresa de roba GAP té una col·lecció anomenada 1969 i jo no puc evitar comprar-me les samarretes que fabrica amb aquest número estampat (confiant que no les hagin fet nens explotats a l'Índia, una acusació recurrent que GAP ha intentat contrarestar desfent-se de proveïdors poc fiables i fent-se mereixedora de premis d'ètica i responsabilitat empresarial): néixer l'any que Neil Armstrong va trepitjar la lluna potser no és l'opció més fantàstica del món, però va ser la meva.

I el millor de Catorze és que hagi arribat en plena forma a l'any quinze. Els handicaps eren i són enormes. Un magazín digital, de cultura i en català: un triple salt mortal, t'ho miris com t'ho miris. Fet amb més il·lusió que visió de negoci. Des d'una modèstia obligada. Amb la incertesa a l'horitzó. En un moment que tant el sector periodístic com el cultural s'aguanten amb pinces d'estendre fetes malbé. Però resulta que encallar-se en el desànim era un pla apagat, depriment, gairebé fúnebre. Només tenim l'ara i aquí per intentar tirar endavant aquells projectes que ens engresquen, fins i tot quan l'ara i aquí sumen una crisi al quadrat més un 21% d'IVA. 

La vida també és una cosa sensible, incerta per definició, amenaçada pels quatre cantons. El millor del nostre 2014, del teu i el meu, és que hàgim arribat al quinze. Són molts els que no: l'any que s'acaba ha estat tristament generós en funerals. S'ha mort massa gent que no s'havia mort abans, com deia aquell, i uns quants més de propina, afegeixo jo. L'autèntic regal d'aquestes festes és saber-nos vius, perquè res ni ningú ens garanteix que d'aquí a un any seguirem aquí, fent balanç del 2015 i desitjant un bon 2016 a tothom.