WhatsApp cau durant una hora i mitja i el món se'n va a la merda. Un sistema que necessita la immediatesa, en el qual tot és per ahir, en el que tot és fast més enllà del food, també el foot i les news, una era que funciona pel clic, per l’ara i el ja, és un sistema malalt i que ens fa emmalaltir.

L’estrès laboral, l’estrès de la vida. D’anar amunt i avall, sempre amb presses, sempre amb un coet al cul. Arribant tard, fent anar tard als altres, no tenint vida fora del treball. Les teves criatures ja ni t’expliquen què han fet a l’escola o potser en desitges tenir i mai trobes el moment. Potser simplement la societat espera que en tinguis i no vols, o ja ni pots. Així no.

Més de la meitat de treballadores pateix estrès laboral, tenen dret a una desconnexió digital que massa vegades se’ns ha vist privada i això incideix en les seves relacions interpersonals. La hiperconnectivitat també provoca ansietat. L'OMS ja ha alertat dels perills de tot plegat i ben pocs l'escolten si no hi ha llei que obliga.

I sí, els whatsapps es poden silenciar, però no existeix cap cua com la que cada vegada més es posen als correus electrònics laborals i que tant agraeixo i que us animo a copiar: Si rebeu aquest mail fora d'horari laboral, no espero que em contesteu fins que us reincorporeu. Gràcies.

Sembla que si t’envien un WhatsApp s’hagi de contestar immediatament, que si trigues uns minuts és que no n'estàs pendent, i és que potser necessites concentrar-te, i és que potser ets més productiu si no estàs tan pendent. Sembla que si t’envien un whatsapp hagis de voler-lo contestar, encara que sigui amb un OK o un dit alçat.

Recordo quan no hi havia WhatsApp, quan ens comunicàvem amb una trucada perduda. Quan ho dèiem tot a un sol missatge. Quan a les 6 quedàvem a la plaça, quan ens passàvem hores al telèfon enganxat d'un fil. Quan un brunzit significava que sorties de casa. I no em vull posar nostàlgica, però ho trobo a faltar. No puc més amb els pòdcasts de WhatsApp de cinc minuts perquè no tinc cinc minuts per escoltar-te. Perquè em costa cada vegada més estar atenta si no vas al gra. Perquè cada vegada llegim menys, escoltem menys, ho volem tot molt més mastegat.

I així és com es perd l’esperit crític, la sobre informació satura i la falta d’aquesta ens fa menys lliures. Com també ens fa menys lliures un sistema productiu que no es basa en les persones, no som la nostra feina ni hem de viure per treballar. I l’equilibri ben sovint està desequilibrat i travessat per les violències, els privilegis i les discriminacions.

Tot plegat sembla molt poètic, molt utòpic. Accepto que ho titlleu de woke. Però que caigui WhatsApp i que WhatsApp sigui trending topic a Twitter i a Google Trends diu molt de com n’estem d’enganxats a la nostra vida digital. De debò val la pena? Per mi que caigui per sempre. Jo amb un Nokia 3210 seria més feliç.