Des del mes de juny de 1921 i al llarg del més juliol es van produir combats intensos entre els resistents rifenys i els soldats espanyols, que acabaren amb la victòria arrasadora dels rifenys. Aquest mes de juliol farà cent anys d'aquell període històric que habita la memòria i imaginari popular d'una banda i altra.

El marc de referència i l'angle des del qual es recorda, per, és diferent per uns i altres. La diferència en els descriptius donen fe d'aquesta controvèrsia: desastre, derrota, massacre per uns i batalla, resistència, victòria per altres.

Des de la banda espanyola Anwal evoca el dolor d'un desastre humà i material d'una gran magnitud. La memòria col·lectiva conserva ben viu el record amarg de vides truncades. Milers de joves han estat arrossegats a participar d'una guerra venuda com a justa. En aquest marc es descriu la crueltat rifenya, la salvatge venjança dels resistents rifenys, la bravura dels soldats espanyols, els errors fatídics del general Silvestre (deficiències dins l'exèrcit, errors estratègics en l'avenç militar cap a Ajdir, la manca de subministraments en els famosos "blocaos", subestimar la força del bàndol rifeny i la seva lleialtat al salvador espanyol...) i com no la traïció d'Abdelkrim entre altres.

La gent del Rif, però, recordem la batalla d'Anwal des de l'angle de nets i netes d'uns avis que es van trobar a un colonitzador avançant a marxes forçades en la seva terra. No podien sinó resistir-s'hi i ho van fer amb una gran valentia en l'absència de mitjans materials. Espanya era l'enemic, l'invasor, el que havia començat a explotar les mines de ferro de Wixan abans i tot de signar el pacte del protectorat (1912) i el que havent arrelat a Melilla transforma la vida d'un poble, relegant el seu mode d'existència als marges i posant al centre el mode d'existència espanyol. Aquella era la promesa espanyola, la resta eren fums.

Com a poble rifeny, podem entendre el dolor espanyol. Com no si nosaltres també ho vam patir molt abans de la batalla d’Anwal, en diferents combats des de finals del segle XIX i principis del XX amb baixes rifnyes importants i el destacat assassinat del líder Cherif Mohamed Amezyan en combat l’any 1909. Després d'Anwal, el canvi en l'estratègia militar per part d'Espanya i els seus aliats va comportar el desastre rifeny, que Espanya no inclou en la seva narrativa oficial. La guerra química no només va segar vides també va comportar segons alguns estudis, un desastre ambiental els efectes del qual encara perduren, com també va suposar la fi de la república naixent que no és poc.

El dolor per tant també és rifeny. Ignorar-ho i seguir emprant encara avui dia un llenguatge bèl·lic denota la prevalença de la legitimitat atorgada a l'empresa colonitzadora espanyola al Rif. Es qüestiona rarament i a hores d'ara la invasió militar espanyola al Rif. La historiografia al voltant d'aquest període històric és majoritàriament colonial (ista), la literatura i la cinematografia també. Tot plegat alimenta un imaginari colonial que al seu torn nodreix l'odi cap al poble rifeny i la seva proesa. Fa uns quants anys es va realitzar una sèrie amb nom "tiempos de guerra" en la qual el bàndol espanyol era el salvador, les seves deficiències i conflictes interins hi van ser analitzats com a obstacles davant l'empresa salvadora no com a mostres d’una injustícia cap a un poble, les infermeres de l’hospital de la Creu Roja unes heroïnes (i ho eren).

En canvi el rifeny hi està representat com salvatge i endarrerit, les seves dones tapades (perquè la càmera no les va voler enfocar no perquè no hi fossin), el poble rifeny hi parla àrab quan no ho és d'àrab sinó amazic, i si hi hagués un bon moro havia de ser aliat d'Espanya, si no era un monstre associat sempre a robatoris, atacs vandàlics (quina semblança amb els nostres temps, oi?), o un traïdor. "Tiempos de guerra" és d'ara, del segle XXI. Ningú no parla de les morts en la part rifenya ni de les violacions a les dones rifenyes, perpetrades pels soldats espanyols al Mont Aruit. Aquelles no eren dones.
Tot i així, nosaltres commemorem Anwal no per celebrar els milers de morts que va causar ni ens n'alegrem.

Commemorem la gesta dels nostres avis perquè van lluitar per un ideal que tota la humanitat anhela: la llibertat. El poble rifeny no havia cregut mai en la promesa salvadora de l'estat espanyol. Quan Abdelkrim li ho va vendre, no l'hi va comprar. La casa d'Abdelkrim fou cremada i la seva família empesa a fugir durant un temps a l’illot de Nekor (presidi militar espanyol), per causa del pacte Abdelkrim-Espanya. Si Abdelkrim havia incialment consentir la presència espanyola al Rif d'acord amb una promesa de modernització i desenvolupament econòmic falsos, el poble rifeny va consierament traïció aquell consetiment. Quan Abdelkrim es va adonar de la quimera colonialista, la resistència rifenya ja estava en marxa des de feia anys i tenia més d'un líder en diferents zones. El valor afegit d'Abdelkrim va ser la unificació i la visió estratègica. El poble rifeny va actuar com ho faria qualsevol poble a qui volen robar la terra: defensar-la. Qüestionar la legitimitat d'aquesta defensa és qüestionar l'ideal mateix de la llibertat.

Cal que la mirada espanyola cap al poble rifeny i al passat colonitzador espanyol arreu canviï. És una mirada impregnada per ideals nacionalistes que no destrien la invasió de la salvació. Si els governs no ho entenen, els pobles hem de ser capaços d'entendre-ho i deixar de conservar símbols, efemèrides, i altres manifestacions del passat colonialista espanyol. Commemorar el 12 d'octubre és una taca de sang al rostre de la humanitat, ens hem d'avergonyir com a ciutadania de fer-ho. Si ens dol la mort de milers de joves innocents que van ser empesos a envair el Rif (la majoria empesos per la misèria i la Setmana Tràgica de l'any 1909 en dona fe) per què no ens dol el genocidi perpetrat a Abya yala, o els horrors de la reconquista?

Aquesta mirada colonial heretada d'aquest passat encara determina les relacions de poder entre països i pobles d'Occident amb els països i pobles del sud global. La visió dels primers caps als segons segueix sent eurocentrista, racista i cristiano centrista. Alimenta l'odi cap a l'altre i genera injustícia i desigualtats socials que no haurien de tenir lloc. Les poblacions de les excolònies que viuen a l’Estat Espanyol i que precisament hi ha emigrat empeses per les conseqüències d’aquest passat colonial segueixen sent ciutadania de segona i tercera com ho eren sota el coloialisme als països d’origen.

Té sentit commemorar Anwal com una data que recorda la bravura d'un poble sense mitjans, que va derrotar un exèrcit, per una honorada finalitat. La tàctica de resistència del poble rifeny va ser seguida per moltes guerres d'alliberament d'arreu del món tal com ho reconeixen els seus líders. Té sentit fer-ho per recordar el deute d'Espanya envers el Rif i envers la resta de pobles que va colonitzar. Espanya no reconeix encara l'ús de les armes químiques en la guerra del Rif perquè fer-ho comporta la reparació dels perjudicis causats en aquesta. Diversos estudis apunten al fet que l'elevada taxa de càncer en la zona és degut al bombardeig amb armes químiques. La població de la zona va sortir massivament al carrer durant el 2017 per reivindicar un hospital oncològic ben equipat entre altres reivindicacions. La resposta del govern marroquí va ser la repressió, la militarització de la zona i condemnes, de centenars d'activistes, que van arribar a vint anys.

El govern espanyol es va desentendre del tema per ser intern. Desentenguem-nos també d'un passat colonial vergonyós, reconeguem les seves nefastes conseqüències i siguem capaços d'encetar una reconciliació lliure de sentiment de revenja i odi, de demanar perdó i fer justícia com ho fa el govern canadenc amb la població de les Primeres Nacions. El poble rifeny recorda sense odi ni necessitat de revenja cap als pobles de l’estat espanyol, recorda per combatre l'oblit, per retre homenatge a la resistència rifenya enfront de l'absència de narrativa oficial i per demanar justícia. En temps de tensió en les relacions hispano-marroquis com la que vivim i de l'auge del discurs d'odi cap als immigrants (població de les excolònies) commemorar els cent anys de la batalla d'Anwal pot ser una bona oportunitat per reforçar el camí de la pau. Només llavors pot tenir sentit oblidar Anwal d’una banda i l’altra i passar pàgina.