Catalunya no té recursos naturals. No té petroli, ni gas, ni carbó, ni aigua. Els seus boscos són ridículs comparats amb les potències de l’explotació forestal, i dels seus minvants caladors de pesca millor no en parlem. Cap dels minerals imprescindibles per a la indústria tecnològica es troba sota els nostres peus. A Catalunya, la mare natura no li ha donat res que la pugui convertir en un país ric, i, per tant, no té més remei que basar la seva prosperitat en el capital humà: una població molt ben formada, capaç de construir una economia competitiva a partir del talent, la formació, l’especialització, la innovació, la investigació, la reinversió, etc. No és un tòpic: l’únic recurs natural del país és la seva gent, i això obliga a invertir en tots els nivells de l’educació més que els altres. L’educació, a més, és una inversió en justícia social. És un doble combo.
 
Els darrers quaranta anys s’ha fet un esforç descomunal per transformar el sistema educatiu. Quan els de la meva generació anàvem a escola, els grups eren de 45 alumnes i les escoles eren velles i decadents, gairebé tant com la pedagogia que imperava. En matèria educativa, com en tantes altres, Catalunya ha passat del blanc i negre al color en una generació. Envejo l’escola que tenen els nostres fills, l’hauria volgut per a mi. Però som molt lluny encara de l’excel·lència. Bons motius per lluitar i continuar empenyent n’hi ha molts, tants que no ens els acabaríem. Per això tan poca gent està entenent la vaga de cinc dies (cinc!) anunciada pels sindicats de mestres per protestar contra l’avançament de l’inici de curs. De totes les raons per lluitar han triat la més equivocada, la que ens fa sospitar que no pensen principalment en els seus alumnes, sinó principalment en ells mateixos. Que a correcuita hagin afegit un llistat de reivindicacions més raonables no ha semblat sincer, més aviat una correcció sobre la marxa davant l’evidència de l’error. De fet, la portaveu sindical les va haver de llegir al seu mòbil, després d’un encès discurs contra la nova data d’inici de curs, aquest sí recitat de memòria.
 
Cinc dies de vaga. Diries que el Departament d’Educació ha tirat una bomba nuclear sobre l’escola catalana. Però no, la decisió ha estat  posar en pràctica un avenç pedagògic i social sobre el qual hi ha un consens absolut, atacant un tema que clamava al cel: Catalunya és el país d’Europa que comença més tard el curs escolar, sense que se sàpiga ben bé per què. Que s’ha fet sense diàleg? Un govern democràtic –qualsevol– no està obligat a negociar amb els seus funcionaris les condicions de prestació d’un servei públic, i la data d’inici del curs escolar ho és. Tampoc és objecte de negociació amb els mestres quina és la llengua de l’escola, per exemple, ni es negocia amb els sanitaris què entra i què no entra en la seguretat social. Per alguna cosa votem els governs i no votem els funcionaris. En tot cas, l’executiu el que ha de fer és garantir que el canvi en el calendari no afecta els drets laborals dels treballadors públics (i no els afecta), i posar els mitjans necessaris perquè la transició a la nova situació es faci en les millors condicions possibles (i diu que ho farà). No semblen aquestes les preocupacions dels representants sindicals.
 
Els sindicats, a més, han triat un camp de batalla amb el Govern que inevitablement acabarà posant el focus del debat social i mediàtic en la qüestió de les vacances dels mestres, que és el que menys els convé perquè, sí, tenen una situació comparativament privilegiada. Qualsevol que conegui el tema per dins sap que la previsió que el juliol l’han de dedicar a la seva pròpia formació i a preparar el curs següent es compleix, diguem-ne, amb una gran relaxació. I fins ara hi ha ajudat molt saber que al setembre hi havia dues setmanes de temps per preparar el curs. Històricament tothom (Departament, equips directius dels centres, famílies, mitjans de comunicació) ha mirat cap a una altra banda en aquest tema, per motius diversos. I ara, inexplicablement, són precisament els sindicats els qui posen la qüestió al centre del debat.
 
Som molt lluny de tenir l’escola que volem. Tot i haver augmentat en 1.000 milions el pressupost del Departament en el pressupost per a 2022, som llunyíssim d’invertir en educació l’equivalent 6% del PIB, que és el que diu la Llei d’Educació de Catalunya que cal fer en la seva Disposició Final Segona. Som molt lluny de les ràtios d’alumne per aula que garantirien el salt qualitatiu que necessitem. Som molt lluny de tenir una formació professional coherent amb l’objectiu polític de reindustrialitzar el país. Som molt lluny de tantíssimes coses, que socialment resulta incomprensible aquesta vaga i per aquest motiu. Cinc dies de març que no faran cap favor a la imprescindible complicitat de la societat catalana amb els seus mestres.