Costa molt sentir algú parlant bé d’algú. I en política, encara menys. El que fan els meus està bé, el que fan els altres està malament: és un vici odiós en el que cauen no només els partits sinó també, sovint, els respectius entorns intel·lectuals. Em ve de gust estrenar-me com a columnista a Nació Digital parlant bé de cinc forces polítiques, les cinc que puc elogiar sense trair-me a mi mateix.

Elogi del PSC. Sense el PSC no seríem aquí. Sense el PSC no hauria estat possible generar el granític consens social a l’Àrea Metropolitana al voltant de la immersió. La dignificació urbana dels barris populars també és obra molt majoritàriament del PSC municipalista, amb tot el que això ha aportat de benestar i, per tant, també de cohesió. Sense el PSC i la inspiració meravellosa de Pasqual Maragall avui Barcelona probablement seria una ciutat fora dels circuits internacionals, no preparada per ser la capital d’un estat modern. Ara ens podem plantejar la independència perquè tenim cohesió social i una gran capital. El PSC hi té molt a veure. Molt.

Elogi de CiU. Quan ningú parlava d’estructures d’estat, CiU les va construir pacientment des del Govern. Va aixecar una escola catalana en llengua i continguts imprescindible per a qualsevol noció de ciutadania catalana. Va aixecar una policia integral que controla l’ordre públic a les ordres del president de Catalunya. Va bastir un sistema complet de mitjans de comunicació públics en català i de qualitat que configura dia a dia un imaginari col·lectiu substancialment distint de l’espanyol. Sense tot això, i sense l’actual valentia d’Artur Mas ignorant les ordres de l’establishment que fa negoci de la dependència, avui no tindríem obert en cap cas un procés d’autodeterminació.

Elogi d’ERC. Tres solitaris diputats d’Esquerra van ser els primers que es van alçar al Parlament per dir dir “Independència”, l’any 91. Va ser Esquerra qui va desmuntar feliçment la temptació violenta de l’independentisme. Va ser Esquerra qui va formular per primer cop la idea d’un independentisme integrador i civil, continuador del “Catalunya un sol poble” que neix de les entranyes de la Transició. I va ser ERC qui, amb el primer tripartit i l’impuls d’un nou Estatut, va desencadenar els esdeveniments que ens han portat fins aquí. Qui ha desmuntat el mite de l’existència d’una Espanya amable i acollidora amb Catalunya és ERC. Sense Esquerra tampoc no seríem on som.

Elogi d’ICV. Això del sobiranisme a ICV no li ve de nou, l’ha practicat tota la vida: és una força d’obediència estrictament catalana, que ha tingut i té referents estatals però que mai no s’ha equivocat de país quan ha calgut triar. ICV ja feia d’esquerra nacional quan semblava que això de “nacional” –recordeu?- només rimava amb “dreta”. La seva connexió amb el món del treball ha estat un dels ponts principals d’incorporació de bases i quadres sindicals als consensos bàsics del catalanisme. I tot ho ha fet, com ERC, sense ficar la mà al calaix. Sindicalisme nacional, ecologisme nacional, feminisme nacional: són edificis bastits amb bigues mestres d’ICV.

Elogi de la CUP. Molta gent es pensa que són nous, però vénen de molt lluny. A principis dels 80 ells ja deien en solitari que el sistema estava podrit per dins, i a la resta de mortals ens ha costat 30 anys descobrir que sí, que Déu n’hi do. Van enganxar el mapa dels Països Catalans a les parets de tot el país molt abans que l’Alfred Rodríguez Picó ens el mostrés per la tele, tot parlant de calamarsades. Van patir repressió, incomprensió i buit mediàtic, però avui la seva lluita contra les pilotes de goma està a les portades dels diaris: dolorosa justícia poètica. No es cansen. No descansen. Probablement no seran mai majoritaris, però són imprescindibles. Ens fan millors.