Cinc idees sobre immigració per acompanyar el debat que ve:
Rovell: Quan els arguments amb els quals es defensa una idea no han canviat en cinquanta anys, el més probable és que l'encartonament els hagi convertit en inservibles. Venim de Paco Candel i d’un model d’integració que va funcionar raonablement bé fins al canvi de segle, però el país ja no és aquell i el model s’esgota. Sense canvis profunds les velles idees s’oxiden, acumulen rovell i s’acabaran esquerdant. Ni l’escola, ni l’ascensor social, ni el prestigi de la catalanitat funcionen com havien funcionat. La màquina de fer catalans grinyola i pateix perquè el seu combustible són els autòctons, que no creixen, mentre la feina que té a fer no para d’acumular-se.
Por: Ens aferrem als dogmes i les frases fetes d’abans-d'ahir per peresa i incapacitat, però també per por. Por a encarar un món diferent en què des de fa dècades els canvis no bufen a favor de la llengua catalana i la realitat nacional del país. L’amenaça hi és. Milions de nous ciutadans establerts al país, però aliens a la seva llengua i la seva tradició, podrien condemnar el català a la marginalitat efectiva. Milions de nous ciutadans establerts al país, però sense un mínim arrelament real, podrien culminar el projecte de desnacionalització que l’estat espanyol persegueix des de fa segles. L’amenaça hi és i ara mateix no s’intueixen les idees, l’energia i els projectes que caldrien per vèncer la por i combatre’n els riscos.
Implacable: A Catalunya, a Europa i al conjunt del món occidental la immigració serà durant tot aquest segle una realitat implacable. Aviat farà vuit anys que els britànics van decidir sortir de la Unió Europea amb la immigració com un dels arguments principals dels votants a favor del Brexit. Des de llavors l’arribada d’immigrants al Regne Unit no només no s’ha reduït sinó que ha crescut amb força. Si una illa sobirana és incapaç de reduir la immigració després el Brexit, ja es veu que una nació mediterrània membre d’un Estat de la Unió Europea no té ni les eines ni la capacitat per controlar el flux migratori. Hi ha oportunitats per modular els ritmes, però l’arribada constant d’immigrants a Europa durant dècades és inevitable. Si l'immobilisme i la por són un error, oposar-se a una realitat implacable és una estupidesa contraproduent.
Deu: Si érem sis milions quan el món tenia sis mil milions d’habitants i en som vuit quan el món ha creuat la barrera dels vuit mil milions, no sembla massa difícil intuir que la tendència continuarà fent camí durant les properes dècades. El món arribarà durant aquest segle als deu mil milions d’habitants abans de tocar sostre i començar a perdre població. La Catalunya dels deu milions no és ni un objectiu ni una realitat necessàriament desitjable, però és un futur probable pel qual caldria preparar-se socialment, econòmicament, culturalment, lingüísticament i políticament. Ni el cap sota terra ni escopir contra el vent semblen estratègies dignes d’aquest nom.
Personalisme: L’herència intel·lectual dels anys seixanta que més caldria tenir present en el debat migratori és, justament, la més oblidada de totes. El personalisme de Mounier i Maritain apareix a mitjans de segle XX com una alternativa europea al xoc aspre entre el materialisme capitalista americà i el materialisme socialista soviètic. L’aportació personalista a la conversa sobre immigració, integració i catalanitat hauria de posar al mig de l’escenari la dignitat i el valor de cada persona. No parlem de xifres, parlem d’individus. Dels que arriben i dels que ja hi eren, de la seva realitat, les seves necessitats i les seves esperances. Parlem de l’únic escenari desitjable d’entre molts de possibles, un futur compartit per als fills de tots.
Rovell: Quan els arguments amb els quals es defensa una idea no han canviat en cinquanta anys, el més probable és que l'encartonament els hagi convertit en inservibles. Venim de Paco Candel i d’un model d’integració que va funcionar raonablement bé fins al canvi de segle, però el país ja no és aquell i el model s’esgota. Sense canvis profunds les velles idees s’oxiden, acumulen rovell i s’acabaran esquerdant. Ni l’escola, ni l’ascensor social, ni el prestigi de la catalanitat funcionen com havien funcionat. La màquina de fer catalans grinyola i pateix perquè el seu combustible són els autòctons, que no creixen, mentre la feina que té a fer no para d’acumular-se.
Por: Ens aferrem als dogmes i les frases fetes d’abans-d'ahir per peresa i incapacitat, però també per por. Por a encarar un món diferent en què des de fa dècades els canvis no bufen a favor de la llengua catalana i la realitat nacional del país. L’amenaça hi és. Milions de nous ciutadans establerts al país, però aliens a la seva llengua i la seva tradició, podrien condemnar el català a la marginalitat efectiva. Milions de nous ciutadans establerts al país, però sense un mínim arrelament real, podrien culminar el projecte de desnacionalització que l’estat espanyol persegueix des de fa segles. L’amenaça hi és i ara mateix no s’intueixen les idees, l’energia i els projectes que caldrien per vèncer la por i combatre’n els riscos.
Implacable: A Catalunya, a Europa i al conjunt del món occidental la immigració serà durant tot aquest segle una realitat implacable. Aviat farà vuit anys que els britànics van decidir sortir de la Unió Europea amb la immigració com un dels arguments principals dels votants a favor del Brexit. Des de llavors l’arribada d’immigrants al Regne Unit no només no s’ha reduït sinó que ha crescut amb força. Si una illa sobirana és incapaç de reduir la immigració després el Brexit, ja es veu que una nació mediterrània membre d’un Estat de la Unió Europea no té ni les eines ni la capacitat per controlar el flux migratori. Hi ha oportunitats per modular els ritmes, però l’arribada constant d’immigrants a Europa durant dècades és inevitable. Si l'immobilisme i la por són un error, oposar-se a una realitat implacable és una estupidesa contraproduent.
Deu: Si érem sis milions quan el món tenia sis mil milions d’habitants i en som vuit quan el món ha creuat la barrera dels vuit mil milions, no sembla massa difícil intuir que la tendència continuarà fent camí durant les properes dècades. El món arribarà durant aquest segle als deu mil milions d’habitants abans de tocar sostre i començar a perdre població. La Catalunya dels deu milions no és ni un objectiu ni una realitat necessàriament desitjable, però és un futur probable pel qual caldria preparar-se socialment, econòmicament, culturalment, lingüísticament i políticament. Ni el cap sota terra ni escopir contra el vent semblen estratègies dignes d’aquest nom.
Personalisme: L’herència intel·lectual dels anys seixanta que més caldria tenir present en el debat migratori és, justament, la més oblidada de totes. El personalisme de Mounier i Maritain apareix a mitjans de segle XX com una alternativa europea al xoc aspre entre el materialisme capitalista americà i el materialisme socialista soviètic. L’aportació personalista a la conversa sobre immigració, integració i catalanitat hauria de posar al mig de l’escenari la dignitat i el valor de cada persona. No parlem de xifres, parlem d’individus. Dels que arriben i dels que ja hi eren, de la seva realitat, les seves necessitats i les seves esperances. Parlem de l’únic escenari desitjable d’entre molts de possibles, un futur compartit per als fills de tots.