Catalunya ha guanyat al voltant d’un milió i mig d’habitants en els últims vint-i-cinc anys. Del “Som sis milions” de finals dels anys vuitanta hem passat a ser-ne gairebé vuit. Un creixement del 25% fruit de la immigració arribada d’arreu del món. Del Marroc a la Xina, passant pel Pakistan, Ucraïna, Romania i tots els racons de l’Amèrica Llatina. Cap ni un d’aquests nous ciutadans arriba parlant ni un borrall de català i la normalització ha estat víctima col·lateral de la pobra demografia catalana. Només una tercera part dels catalans tenen avui la llengua pròpia del país com a llengua materna i el català es troba ara amb més dificultats que fa vint o trenta anys.
 
Durant més d’una dècada la Generalitat i el conjunt del catalanisme han descuidat el pensament i l’acció sobre la llengua. El país ha canviat, però la reflexió sobre el català no ha seguit el ritme i massa sovint els parlants es troben panxa enlaire, sense arguments i pautes de conducta en situacions de diglòssia. Els nous catalans no reben un discurs coherent sobre la llengua i no perceben una línia clara que marqui els mínims del que s’espera d’ells en un país que té una llengua des de fa mil anys. Uns mínims que podrien ser aquests:
 
1) El català no et pot molestar. El català és la llengua pròpia de Catalunya, la llengua que li dona identitat, la que bateja tota la seva toponímia i batega sota la gran majoria del seu passat i present cultural. Una llengua viva que ha de ser present arreu. Si el català et molesta, si el vius com una nosa i el voldries desaparegut, si el rebutges i ho fas evident, tens molts altres llocs on anar a viure. Si el català et molesta potser no sobra el català, potser sobres tu.
 
2) Has d’entendre el català. Tothom hauria d’aprendre el català i ser capaç de parlar-lo amb fluïdesa, però la realitat ho fa difícil. Molta gent arriba a Catalunya en circumstàncies precàries, alguns amb nivells d’educació baixos, i sovint habiten entorns on el català hi és poc present. Pot passar que algú visqui durant anys a Catalunya i tingui dificultats per aconseguir parlar el català, però ningú hi hauria de viure sense ser capaç d’entendre’l. Que qui viu a Catalunya entengui el català ha de ser un mínim indispensable i una exigència social.
 
3) Mai faràs canviar la llengua d’un grup que parla en català. Demanar que una classe d’universitat o la presentació d’un llibre que es fa en català canviï de llengua perquè una sola persona entre dotzenes no l'entén prou bé hauria de ser inacceptable. Un gest de mala educació. Qui viu a Catalunya i no entén el català ha de fer l’esforç d’entendre’l tan de pressa com sigui possible i s’ha d’esforçar a parar l’orella. Viure a Catalunya i fer canviar de llengua als catalanoparlants és com visitar un jardí botànic i trepitjar-ne les flors.
 
4) Has de voler que els teus fills parlin en català. No tothom que viu a Catalunya pot aprendre el català i convertir-se en un nou parlant, però tothom que hi viu ha de voler que els seus fills l’aprenguin i el parlin. La llengua catalana no és dels catalans de família catalana, és de tots els que habiten el país i l’escola és l’espai on el regal de la llengua arriba a tothom. Ho és i ho ha de seguir sent.
 
5) El català també és teu i ha de ser present i visible arreu. El català és de tots i ha de ser a tots els barris, pobles i ciutats del país, a tots els seus racons i en tots els seus sectors d’activitat. Si obres un bar, si actives una pàgina web o fas el cartell de convocatòria d’una activitat qualsevol, el català hi ha de ser. La Generalitat i els governs locals han de posar tots els recursos perquè qui necessiti ajuda per fer-ho la pugui trobar, però el català hi ha de ser sempre. I si el català no hi és algú hauria de fer notar, amb amabilitat o sense, que hi hauria de ser.

Cinc mínims, perquè el futur del català depèn de l’exigència dels seus parlants.