El nord, tan a prop i tan lluny. L'acte del Consell per la República, massiu i festiu, ha tingut una virtut innegable: acostar, encara que sigui per un dia o cap de setmana, una gran massa d'independentistes a la realitat de les sis comarques del nord que el Tractat dels Pirineus va esqueixar de la resta del país. Castigades i minoritzades pel ferotge jacobinisme francès, malauradament més eficaç que l'espanyol i que amenaça de ser letal per la llengua catalana, la Catalunya Nord ha estat també refugi d'exiliats i de les urnes de l'1-O.

I era l'escenari políticament ideal per un acte que havia de ser també de celebració de les victòries judicials dels darrers temps. El partidisme, la desunió independentista i l'expectativa per les propostes polítiques també planaven sobre l'acte. Aquestes són les cinc postals que ens deixa Perpinyà dies després de la primera reunió de la taula de negociació i a l'espera de la convocatòria electoral a Catalunya per part de Quim Torra un cop que s'aprovin els pressupostos:

1. Sense proposta identificable. Puigdemont era aquest dissabte el líder indiscutible. Molts hi eren per ell, ha estat aclamat com a president i la majoria (unànime entre els dirigents de JxCat) espera que encapçali de nou la seva candidatura. Ell és, segons les enquestes, l'únic que pot guanyar a ERC. Però presentar-se per fer què? Prometent què? Per fer-ho com? I quan? Ho haurà de resoldre, però al Parc de les Exposicions no ho ha fet. Ni ell ni Toni Comín, que s'ha convertit en la seva mà dreta al Consell. Puigdemont hi ha posat emoció parlant de l'exili, de Rovira i Virgili i dels que han patit la repressió en primera persona, com ell.

Però no està gens clar com s'ha de fer efectiva la república que promet i tampoc la seva posició sobre els temes candents. Ha parlat d'una "lluita definitiva" i una "mobilització permanent" però no queda clar fins a on, amb quins límits i amb quina estratègia. Dels fulls de ruta detallats i calendaritzats i de les lleis de desconnexió amb articulat s'ha passat a una nebulosa on Puigdemont combina les crítiques a l'Estat (no a la taula de negociació, que això ja ho deixa per Clara Ponsatí) i la demanda de reforçar el Consell per la República amb el reclam de ser punt de trobada dels que no es rendeixen, dels que volen persistir. 

2. Taula de confrontació. ERC temia –i la CUP ho donava per fet– que l'acte fos partidista. Potser per això en el missatge que va gravar Oriol Junqueras ha reivindicat la gran fita aconseguida pel seu partit en els darrers mesos, la taula de diàleg amb l'Estat. Un artefacte polític que genera entre poques i nul·les expectatives a l'independentisme, però que és tangible i acompanya la seva proposta de dialogar i enfortir-se per arribar a la independència a través d'un referèndum pactat.

Davant del risc de partidisme de JxCat, el líder d'Esquerra s'ha avançat fent-ne ell i recordant que, anant a l'una i amb la força que els donava que els seus vots fossin necessaris, han dut el PSOE a un escenari que rebutjava. I de la taula de la discòrdia també n'ha parlat Clara Ponsatí, que no s'ha despentinat per esmenar-la a la totalitat (és una "enganyifa" per ella) malgrat que la meitat de membres de la delegació catalana eren de JxCat i que Torra en personal la liderava el dimecres amb comunicat conjunt de les parts inclòs en acabar. Res ha estat impediment perquè Albert Batet digués que l'exconsellera, que ha reivindicat els qui es van enfrontar a la policia a l'octubre posant a la picota Miquel Buch, és qui "marca el camí".

3. Lideratge propulsat. Puigdemont surt de Perpinyà més fort. El president a l'exili s'ha procurat un bany de masses que fa evident l'hiperlideratge al seu espai polític malgrat que hagi de gestionar la contradicció de ser el referent de la confrontació amb l'Estat mentre s'hi dialoga a la taula pactada per Junqueras. A Puigdemont l'incomoda que les diferents famílies de Junts per Catalunya li facin l'alineació i donin per fet que s'acabarà presentant encara que no pugui tornar a Palau a fer de president mentre lluiten de forma subterrània per situar un número dos "efectiu" que agafi el relleu de Quim Torra i en faci. Però, com diu la frase feta, en el pecat hi ha la penitència i el fervor dels seus li complica escapar-se de ser el primer a la butlleta electoral. L'actual context polític i la degradació de les relacions amb ERC no li garanteix que un president republicà estigués disposat a concedir-li el rol de líder moral que reclama quan es presenta com a president legítim.

4. Transversalitat. No sobra ningú. I pobre de qui gosi a dir-ho. Puigdemont ha estat victorejat, sí. I s'ha sentit algun xiulet cap a ERC, també. Però l'acte de Perpinyà ha estat, pel to i les intervencions, plural i no un míting de Junts per Catalunya. Ho deien molts dels assistents però també ho han fet notar algunes al·locucions, com la de Junqueras fent avinents les bondats de la suma i d'anar "coordinats i sense retrets" a l'embat i la referència explícita i contundent de Puigdemont al fet que la República s'ha de construir "entre tots i no hi sobra ningú". Cadascú entén la unitat a la seva manera, però tothom l'ha interioritzada com un valor. La gent hi és, i és resilient. I ha pres consciència que l'independentisme, ja sigui per desbordar amb els sacrificis dels quals parlava Toni Comín o per fer inevitable el referèndum com deia Junqueras, necessita més gent i més determinació. Aquí hi cal tot i tothom.

5. Contra la baralla interna. "Aïllem i derrotem la desunió", deia Jordi Sànchez en el seu missatge. I Josep Rull, Jordi Turull i Jordi Cuixart insistien en fer notar com han estat de complementaris a l'hora d'aguantar aquests dos anys la presó i l'exili. L'acte de l’exili no ha arraconat els presos i aquests han aprofitat per rebutjar els missatges de qui, en un intent no confessat de desactivar Junqueras encara que fos qüestionant-los a ells, proclamen que no es pot fer política des de la presó o que no marxar a l'exili va ser un gran error. La duresa de la justícia espanyola (Josep Maria Jové i Lluís Salvadó, peces claus de l’1-O, en són les darreres víctimes amb fiances milionàries) és la que dóna un relat creïble a l'exili i el justifica a ulls de molts ciutadans, també independentistes. I l'exili és una fantàstica caixa de ressonància a l'exterior per explicar les conseqüències de la negativa d'Espanya a resoldre un conflicte polític i mirar de sobreposar-s'hi. Perpinyà ha estat això.