CiU, ERC i les entitats sobiranistes de la societat civil han escenificat els darrers dies el preacord del denominat “full de ruta unitari del procés sobiranista català”. Aquest breu document estableix una sèrie de punts sobre que les anomenades “eleccions plebiscitàries” previstes per al proper 27 de setembre, així com per al “desenvolupament i culminació” del procés. El preacord estableix que, en cas de victòria dels partits “que deixin clar als eu programa un pronunciament favorable a la independència”, hi haurà una declaració sobiranista al Parlament i es redactarà una Constitució catalana que se sotmetrà a referèndum en un termini màxim de 18 mesos, amb l’objectiu de configurar un “estat o república catalana”.

El preacord té aspectes positius per al sobiranisme, que per primera vegada des del 9-N pren la iniciativa política. Tot i això, presenta diversos punts febles, incerteses i inconcrecions que caldria tenir presents.  

1) Com hem de llegir els resultats? Allò que el preacord anomena “eleccions plebiscitàries” és de per sí un mecanisme imperfecte per substituir un referèndum, ja que unes eleccions, per molt que s’adjectivin, mai deixaran de ser unes eleccions en que la gent votarà per motius molt diversos. A tot plegat, però, cal afegir un aspecte rellevant que afegeix confusió: la victòria del “sí” s’esdevé si els partits sobiranistes guanyen en vots o si ho fan en escons? La CUP, per exemple, aposta pels vots. La presidenta de l’ANC, Carme Forcadell, es mostra favorable a fer-ho amb escons. La diferència és substancial i el full de ruta no ho concreta.

2) Què passa si guanyen els partits del “no”? El full de ruta parla abastament de què hauria de passar en cas de victòria dels partits del “sí”, però... I si guanyen els del “no”? I si, com és previsible, els del “no” no sumen cap majoria alternativa de govern? Cal convocar noves eleccions d’immediat? O tal dia farà un any i pot ser que hi hagi partits del “sí” que arribin a acords de govern amb partits del “no”, encara que això suposi deixar el procés en via morta?

3) De fet... què passa si guanya el “sí”? El full de ruta preveu una sèrie de passos, però en cap moment atribueix un subjecte concret a la realització d’aquestes accions. Així, es parla de l’“elaboració d’un projecte de text constitucional”, la “creació i posada en marxa de les estructures d’estat”, l’“exercici d’actes de sobirania”... Qui impulsarà això? La lògica dicta que ho hauria de fer el Govern, però el redactat és ambigu, probablement per evitar que es ara com ara es pugui interpretar que els signants tenen intenció de prevaricar a ulls de la llei espanyola. Tanmateix, si ja estem amb aquestes... què passarà en el futur quan tot plegat s’hagi de tirar endavant de debò? A més, parlant del Govern... quina composició tindrà? En prendran part tots els partits  signin el full de ruta? Hi haurà presència de la societat civil? Quines polítiques farà durant l’interinatge de 18 mesos? Que el full de ruta contempli prioritzar l’estat social i la lluita contra la corrupció vol dir que Artur Mas cessarà Boi Ruiz de conseller?

4) Bye bye DUI. La declaració unilateral d'independència (DUI) segueix figurant en un lloc destacat en els nickname d’un bon grapat d’usuaris hiperventilats de Twitter, però ha desaparegut del tot del full de ruta. De fet, des de fa uns mesos, ha desaparegut del lèxic del sobiranisme. El text parla d’una proclamació final de la independència després del procés de redacció i aprovació de la constitució, i inicialment d’una “declaració de sobirania” (sí, una altra). Petit apunt: resulta curiós que entre els signants de l’acord hi ha els patriotes de Reagrupament, que van ser dels primers en situar el concepte en l’imaginari sobiranista. Ara no deu tocar.

5) Desobediència institucional, on ets? El full de ruta parla de “exercici dels actes de sobirania necessaris per construir el nou país” i que el procés “de transició democràtica” no quedarà “supeditat a la vigència jurídica o a eventuals impugnacions” de la declaració sobiranista. En cap punt el text fa referència explícita, però, a la desobediència institucional. Una acció que tard o d’hora serà inevitable si l’Estat espanyol segueix tancat en banda contra el referèndum. ERC, ANC o CUP semblen tenir clar que aquest és ara per ara l’únic camí, però CDC –per no parlar d’Unió- ja és un altre tema. De fet, el govern de CiU ja va fer-se enrere el passat 9 de novembre en la convocatòria de la consulta formal, devaluada a procés participatiu de gran simbolisme però sense transcendència jurídica. Hem de creure que ara practicarà la desobediència ja no per fer una consulta democràtica, sinó per crear un nou estat? Resulta com a mínim dubtós, i la manca de concreció del full de ruta encara afegeix incerteses.

El sobiranisme necessita marcar-se nous reptes per avançar. En aquest sentit, el preacord de full de ruta és una alegria per a l’independentisme. Lamentablement, el problema segueix sent el mateix que el 9-N: el partit que marca els tempos de tot plegat ha demostrat en l’últim cicle polític una incapacitat evident per superar els marges i límits que imposa l’Estat espanyol. El sobiranisme no entrarà en una nova fase fins que no assumeixin el govern nous partits amb lideratges disposats fer passar la voluntat democràtica de la ciutadania per davant d’imposicions. Mentre això no passi, l’excés de gesticulació i de dies històrics, la manca de concreció i sensació de pilotada endavant perpètua només  generarà desànim i la frustració.