El Tribunal Constitucional, després de dies sense prohibir cap text legal aprovat pel Parlament de Catalunya, ha anul·lat aquest dimecres el gruix principal de la llei de consultes populars aprovades per la cambra catalana un ja llunyà 2010. En aquell moment –ironies de la història– es va aprovar que el Parlament –a petició d'una cinquena part dels diputats o de dos grups, del Govern, o d'un 3% de la ciutadania– pogués sol·licitar el permís a l'Estat per celebrar un referèndum d'àmbit autonòmic. L'alt tribunal espanyol, amb la seva anul·lació, s'anticipa al darrer intent de Puigdemont (cal?) per pactar una consulta vinculant. Resposta: no, no i no.

La reacció del Govern a l'enèsim embat del TC contra la sobirania del Parlament ha estat l'habitual: "No hi ha cap sorpresa. Sempre suspenen i anul·len", ha afirmat la portaveu Neus Munté. Més sorprenent –ratllant el cinisme– ha estat la resposta d'un PSC que, juntament amb ERC i ICV-EUiA, va impulsar i aprovar la llei que avui el Constitucional ha enterrat. "Com no pot ser d’altra manera, els socialistes acatem aquesta decisió unànime del TC", han assegurat tot constant que la Generalitat "no té competències per fer un referèndum". I per què la van impulsar aleshores?

Es dona la circumstància que va ser el govern socialista José Luis Rodríguez Zapatero el desembre de 2010 el que va portar al TC una llei d'un executiu "autonòmic" presidit pel PSC. És el mateix Zapatero que en la seva segona legislatura va evitar moure un dit per exhumar Franco del Valle de los Caídos. Aquesta setmana, en un autèntic brindis al sol ja que el govern de Rajoy no farà res, ha recuperat el debat al Congrés. Tot plegat, tal i com va definir Joan Tardà, un "monument al cinisme".

Els socialistes, catalans i espanyols, no han fet res diferent als seus col·legues europeus. Han anat perdent identitat pròpia i s'han desdibuixat a base de decisions contradictòries segons si estan governant o a l'oposició o bé en un administració o una altra. Quan ha arribat l'hora d'acudir a les urnes, amb l'esclat de totes les crisis –econòmica, nacional, cultural...–, el seu electorat no els ha sabut reconèixer i ara tot són lamentacions o fugides endavant com la de Manuel Valls.