L'any 1980 el nacionalisme va aconseguir governar la Generalitat des d'una posició feble i difícil. L'hegemonia de l'esquerra era sòlida i només el reagrupament nacionalista al voltant de CiU va fer possible consolidar una minoria de control capaç de marcar el pas del país de forma decidida i decisiva. Ara, quan el sobiranisme aspira a construir una majoria entorn a l'estat propi, la concentració del vot en grans partits transversals continua sent essencial per evitar la dispersió que fa de preludi a la irrellevància.
Fa un any que la política catalana es mou a un ritme frenètic. Els partits es resituen i han aparegut tensions entre Convergència i Unió. Potser les opinions d'en Duran i Lleida s'han anat distanciant del discurs oficial de l'avantguarda sobiranista, però el malestar convergent amb el vers lliure d'UDC té alguna cosa d'inquietant. Sembla complicat provar d'incorporar el PSC al consens sobiranista quan el principal partit d'aquest bloc es mostra incapaç de digerir la lleugera heterodòxia del seu soci de federació. Hi ha un distanciament calculat del senyor Duran, és cert, però també moltes ganes de magnificar-lo des dels mitjans i els adversaris polítics, i un excés de pell fina al carrer Còrsega.
El senyor Duran i Lleida ja no és l'actiu que havia estat. Diputat des de 1982 el líder d'Unió deu ser el polític català en actiu que millor representa el sistema de la Transició: partitocràcia i peix al cove. Un d'aquells homes d'estat que el canvi de llum ha convertit en presumptes homes de l'Estat. Unió Democràtica és molt més que el seu líder però seria un error creure que tot plegat és la dèria d'un home sol. Hi ha un sobiranisme fidel i compromès que és, alhora, conservador i poruc. Abocats al dret a decidir pel rebuig espanyol a qualsevol pacte digne però somiant encara en una Sepharad impossible. Bé o malament, de cor o per tacticisme, en Duran és la veu d'aquesta gent i el discurs sobiranista ha de ser prou ampli i generós per donar-los cabuda sense haver de ser escarnits. Unió és la prova del nou.