Aquests dies sentim –i més que sentirem- que Ciutadans és, en el fons, una creació del procés. Que l’estratègia de l’independentisme és la responsable –o culpable, segons versions- de l’ascens de la formació d’Inés Arrimadas als barris populars de Catalunya. Ens ho repeteixen alguns líders i influents opinadors de l’òrbita de les esquerres no independentistes, que no acaben de pair la seva derrota en zones del país que antigament havien dominat. Més enllà de la futilitat de buscar culpables, em sembla que és una anàlisi interessadament simplista d’un fenomen complex.

Primer, cal dir que aquest relat es sustenta sobre una realitat innegable: la polarització al voltant de la independència ha afavorit el creixement d’una opció que, a Catalunya, desdibuixa estratègicament la seva posició en l’eix esquerra-dreta i per contra adopta un discurs molt nítid en contra del sobiranisme i, també, d’alguns dels consensos bàsics del catalanisme. La prova és que Ciutadans triomfa en les eleccions més centrades en aquesta qüestió, mentre que ha anat recollint fracassos en eleccions generals i municipals.

Ara bé, això és insuficient. Com sempre, una mirada fora de les nostres fronteres ens pot ajudar a posar les coses en perspectiva. Primer: als barris populars i metropolitans de bona part dels països del nostre entorn hi creixen formacions populistes i d’extrema dreta anti-immigració, o hi triomfen productes mediàtics prefabricats i molt ben finançats molt semblants al de Rivera i Arrimadas. Les esquerres tradicionals, en molts casos, han anat perdent-hi influència. I en aquests països no hi ha cap procés a qui fer responsable. Perquè aquests fenòmens tenen causes més complexes.

En primer lloc, probablement cal mirar a totes les transformacions socioeconòmiques de les darreres dècades: pèrdua de pes de la indústria, fragmentació dels llocs de treball, precarització i dualització del mercat laboral, pèrdua de pes de les rendes del treball en la renda nacional, erosió de formes tradicionals de sociabilitat popular, etc.

En segon lloc hi ha, també, el fracàs de les esquerres en respondre a aquestes necessitats. D’una banda, els partits socialdemòcrates tradicionals, amb els seus viatges cap al centre a la recerca d’una classe mitjana ascendent –que sovint n’ocupava els llocs de direcció- han desatès una part important de l’electorat que, en primera instància, es va anar allunyant de la política i refugiant-se en l’abstenció. D’una altra banda, la majoria de les formacions ubicades a l’esquerra de l’esquerra han quedat atrapades en un discurs i una praxi política que, per diverses raons, no ha aconseguit ocupar aquest buit sociològic.

Catalunya és, diria, un cas paradigmàtic d’aquest fenomen més general. L’erosió del PSC, convertit sovint en una mena d’agència de col·locació i gestió entre translúcida i opaca de les administracions públiques, ha anat col·lapsant i quedant-se pràcticament limitat a l’electorat de més edat i als que estan d’alguna manera vinculats a la xarxa d’interessos creats. Al rescat d’aquest espai hi havia de venir el Comuns. Per una sèrie de motius, que ja discutirem en un altre article, no han bastit una proposta atractiva en clau catalana com sí que ho va ser en el seu moment (esperem que no fos passatger) la de Pablo Iglesias en clau estatal.

En tot cas, aquest erm, hi apareix una proposta ben prefabricada, que projecta una imatge molt blanquejada de l’espanyolisme, capaç d’identificar i connectar amb habilitat amb algunes idees i sensacions existents en una part de l’electorat dels barris populars, i hi fa forat. No sabem quina consistència ni quina evolució tindrà, però és evident que ha sigut una proposta d’èxit. Pensar-se que tot això és conseqüència d’una estratègia massa precipitada de l’independentisme pot ser reconfortant per qui encara es llepa ferides de la patacada electoral, però no ajuda a diagnosticar un problema ni a buscar-hi remei. Aquesta resposta simplista és, diria, fruit d’una combinació entre mandra intel·lectual i mirada de regat curt a una realitat que demana, a crits, una mica més de profunditat d’anàlisi.