El comitè d’experts format a instàncies del govern per treballar en l’anomenat “acord de claredat” ha emès un informe que ha provocat onades a totes bandes de l’espectre polític, a Catalunya i Espanya. “Primer objectiu, aconseguit”, deu pensar el president Aragonès. 

El conflicte és ben viu i és a totes les agendes, no només per l’acció política del govern català, sinó sobretot gràcies a la conjuntura política espanyola que necessita els vots independentistes per formar govern a l’Estat. Convé sempre tenir present que no ha canviat res en la cultura política espanyola: segueix sent refractària a la diversitat i a qualsevol iniciativa que pugui fer trontollar l’element més sagrat d’Espanya: la unitat.

Els resultats electorals obligaran Pedro Sánchez a cedir (a contracor, molt a contracor) a les demandes independentistes, i acceptarà l’amnistia i una fórmula ambigua i sense concrecions que reconegui que el conflicte polític entre Catalunya i Espanya s’haurà de resoldre amb una votació. Serà una solució imaginativa que no acontentarà ningú, però que podrà ser digerida pels electorats respectius.

Però l’acord d’investidura no canviarà la manera de pensar i el tarannà dels partits i els líders espanyols. Continuaran pensant que Espanya és “una y no cincuenta y una”, que la llengua comuna està per sobre de les “regionals” i que el màxim que estan disposats a acceptar és una descentralització sempre reversible. Una visió del món que tornarà a emergir amb força quan l’aritmètica parlamentària ho permeti.

En aquest context, insistir en totes les opcions possibles per resoldre el conflicte per la via negociada és el millor camí –potser l’únic, donada la correlació de forces actual– per desbrossar el camí cap a un futur embat per la independència que sempre serà una confrontació i mai el resultat d’una negociació prèvia.

És evident que les propostes del document del comitè d’experts són pràcticament inviables, perquè necessiten el consentiment espanyol, que mai no es produirà prèviament. Però és important posar-les sobre la taula i que tothom tingui clar que són impracticables no per impossibles, sinó per incompareixença de l’adversari. 

Això ens porta al camí que transita actualment l’independentisme escocès. En la seva pròxima convenció nacional, es votarà una proposta de Pete Wishart, diputat a Westminster, que explicita que les eleccions hauran d’esdevenir un “referèndum de facto” sobre la independència. En cas d’obtenir una majoria absoluta d’escons, s’obriren les converses amb Londres per negociar el divorci. La resposta britànica us resultarà familiar: “haurien d’aparcar la seva obsessió amb la independència, el poble va rebutjar la seva proposta i volen un govern que s’ocupi de les seves prioritats reals”. 

Les eleccions plebiscitàries a Catalunya les va inventar Artur Mas i ell mateix les va desnaturalitzar en no acceptar la realitat (admesa amb cruesa pel diputat de la CUP Antonio Baños) i forçar un canvi de full de ruta, les conseqüències del qual encara s’arrosseguen. Tanmateix, potser és l’única opció plausible per a Catalunya quan totes les altres fórmules s’hagin assajat o rebutjat.