"Si existeix la màgia dels Reis, com vols que no existeixi Déu?", pregunta el meu fill de vuit anys. Veig a venir que el nano se'm farà a la vegada republicà i ateu. Però aquest 2011 encara s'ha empassat el muntatge monàrquic. Diria que avui els nens es resisteixen més que abans a saber la veritat: tot plegat s'aguanta amb pinces, però ells fan veure que no ho senten quan algun company aixafaguitarres deixa anar que elsreissonelspares. Es neguen a fer-se grans, potser perquè intueixen que aviat els tocarà créixer tan de cop que no tindran temps ni d'acomiadar-se de la infantesa.
 
La decisió d'avançar dos anys l'educació secundària va comportar, entre altres desastres, un creixement accelerat dels nens i nenes de dotze i tretze anys. Van passar de ser els grans dels petits a ser els petits dels grans. Aterren a l'institut i creuen que han de fer amb urgència les coses que fan els que ja tenen dret a vot. Com si viure fos una cursa i es tractés d'arribar el primer. Ignoren que cremar etapes no té sentit: més enllà de la meta només hi ha el cementiri.
 
La precocitat adolescent no és culpa dels adolescents. No en són culpables, sinó víctimes. És més rendible econòmicament que adoptin uns models adults de consum. Les sèries i pel·lícules els fan creure que el sexe és l'hòstia i que si no s'hi aboquen ara mateix (al sexe, a les farres nocturnes i a unes relacions sentimentals esfereïdorament masclistes) s'estan perdent la sal de la vida. I els pares de les criatures no acabem de trobar el nostre lloc entre un autoritarisme carca i una permissivitat suïcida.
 
Sóc atea, republicana i independentista, però per superar amb èxit l'adolescència dels meus fills m'encomanaria a Déu, al dimoni, als Reis d'Orient i fins i tot als Borbons espanyols.