Acabi com acabi Vistalegre, la tercera Espanya penjarà el cartell de "Es busca líder". Iglesias o Errejón encapçalaran Podem, però difícilment podran aglutinar ja tot l’espai que ha alçat la veu els últims tres anys, la ciutadania cabrejada amb la corrupció i la gestió de la crisi. Els dos dirigents -que han demostrat una enorme intel·ligència política- ara esquincen el seu projecte amb una frivolitat incomprensible, com dos infants que estiren la joguina cadascú per un cantó fins a trencar-la. Algú haurà de cosir l’estrip.

Perquè els 5 milions de ciutadans que els van votar el 26-J continuen allà. Esperant. Perplexos i indignats amb un PP convertit ara en bassa d’oli mentre empresaris admeten el finançament il·legal del partit a València; mentre la policia assegura que Rodrigo Rato podria haver defraudat 6,8 milions entre 2004 i 2015, i mentre Mariano Rajoy s’ofereix com a interlocutor internacional a Trump però delega als tribunals la resposta a Catalunya.

Ada Colau no és de Podem però és el lideratge més sòlid que té aquest bloc polític. Fixeu-vos en dos aspectes. El primer: en la pugna institucions-carrer que separa Errejón i Iglesias, l’alcaldessa pot presumir de síntesi. A la feina feta a la PAH ara hi afegeix la capacitat de gestió a l’Ajuntament, més enllà del balanç final que en facin els barcelonins. En els mesos que vénen, acreditar perfil institucional davant d’un PSOE renovat amb ganes de recuperar terreny a l’esquerra moderada serà un valor rellevant. Segon aspecte: en la política d’aliances que també enfronta els dos principals líders de Podem, Colau exhibeix transversalitat, construint amb diverses sigles de l’esquerra un nou partit a Catalunya i, alhora, buscant acords amb qui calgui al consistori.

El dubte és si Espanya acceptarà que una catalana opti a presidir el seu govern. Perquè aquest no és un debat superat i hi ha símptomes d’involució evidents: a l’any 2017, els socialistes catalans s’han de barallar perquè els deixin votar a les primàries del PSOE! En els propers temps, i en funció de com evolucioni el procés, Colau haurà de calibrar els pros i contres d’assumir un repte d’aquesta magnitud: intentar liderar a Madrid un projecte plurinacional, descentralitzat, sense por als referèndums, que actualitzi i aprofundeixi l’ideal que el maragallisme no va poder culminar mai. Un projecte que, en definitiva, expliqui que l’estat espanyol només és viable des de la llibertat, no des de la imposició. Hi arribarà a temps?