Els ecologistes no saben que la seva lluita és patrimoni de la dreta ideològica. De fet, la distorsió que provoca en l'opinió pública el fet que els partits dretans més significats no s'hagin arrenglerat durant dècades amb les propostes dels verds ha deixat aquest espai i aquesta lluita, clarament conservadora, en mans de l’esquerra. Però analitzem la idea: si el conservadorisme reivindica no canviar res que funcioni, no és possible trobar res que muti de manera més lenta, que necessiti menys canvis que la natura.

I la natura funciona, ha funcionat sense nosaltres, amb lleis que no admeten judicis morals, de manera que un incendi devastador o una glaciació anihilant no han estat en si esdeveniments bons o dolents. Tampoc ho són ara, per la qual cosa totes les reivindicacions sobre el canvi climàtic parteixen de dues supèrbies: la primera és que la nostra acció és determinant en els canvis de Pangea, i que, per tant, si modifiquem les nostres actituds, objectius i fets, necessàriament es produiran els canvis o els manteniments que a nosaltres ens interessen.

La segona té a veure amb aquest esmentat interès: és la preservació de l’espècie humana la raó per la qual volem que la terra es mantingui en les condicions que ens convenen: 10 graus més o menys faria la (nostra) vida impossible i ja no hi hauria ocasió de fer segudes veganes o manifestacions antiglobalització. Senzillament esdevindria el silenci; el nostre silenci.

L'ecologisme és conservador per què vol conservar allò que ens serveix. L’extrem d’aquesta actitud, l’ecologisme per excel·lència és el de la comunitat amish, que ha renegat dels canvis tecnològics, electricitat inclosa, durant segles, i és més que factible que estiguin entre els que neguen la necessitat de posar-se vacunes per combatre un virus que en el fons els animalistes han de reconèixer que és una part més de la natura. Així doncs, el conservadorisme dels ecologistes és estructural.

Tanmateix, en el cas del nou ecologisme, aquest que creu haver descobert la sopa d’all quan recorda que en moure una roda a l’aigua es genera energia, es condemna el progrés considerat dolent repiulant consignes amb el mateix mòbil que diu rebutjar, es vesteix el que la indústria proporciona, s’utilitzen les carreteres fetes amb el mateix quitrà que trepitgen i han ajudat a pagar els seus enemics capitalistes, s’obre l’aixeta per obtenir aigua d’unes canalitzacions que sols el progrés, des de romans i àrabs, ha fet possible, s’encenen llums (ni que siguin de leds) i s’hi endolla el refrigerador per mantenir fresques les verdures de qui rebutja uns pesticides que les han fetes extensibles a grans masses de població.

Exemple d’aquesta actitud que a la vegada vol i dol els avantatges del futur i del progrés és la crítica de l’alcaldessa de Barcelona a la candidatura Barcelona-Pirineus dels Jocs Olímpics d’hivern de 2030, i l’ampliació de l’aeroport del Prat per esdevenir un hub, circumstàncies clarament relacionades i potser per això rebutjades en bloc per comuns i evidentment també pels cupaires. Tota la tecnologia necessària per aconseguir fer de Barcelona una ciutat intel·ligent (el que vol dir estalvi, racionalització, seguretat, higiene i confortabilitat) és possible gràcies a infraestructures de comunicació modernes, i a projectes que requereixin treballs diversos que donin feina, el que vol dir ingressos susceptibles d’aplicar-hi una fiscalitat necessària per aconseguir seguir mantenint els serveis públics que la humanitat, no les pedres ni els arbres, necessiten.

En fi, que Colau és conservadora pel seu ecologisme, sí, però ni pot acceptar que la seva vida és possible gràcies al fet que la major part del temps la resta del món no ho és, ni recorda que per als conservadors el canvi s’ha de donar quan les coses ja no funcionen. I és evident que a Barcelona, en gran part per culpa seva i dels seus socis connivents i amb el pecat d’omissió de la resta, les coses ja fa temps que no funcionen.