Coldplay: triomfar amb el pitjor disc
«No és exagerat afirmar que el darrer disc de Coldplay, ‘Music of the spheres’, és el més feble de la seva trajectòria»
ARA A PORTADA
-
Quan els barons del PSOE veien bé la singularitat catalana: quin va ser el compromís de Granada? Bernat Surroca Albet
-
Gestió forestal per prevenir incendis i moderació davant la «radicalitat»: les claus d'Illa per al nou curs Sara Escalera
-
-
Junts denuncia que l’Ajuntament de Barcelona ha fet campanya contra els pisos turístics a Gràcia només en castellà Redacció
-

- Jordi Bianciotto
- Periodista i crític musical
Què té Coldplay per explicar tanta efusió in crescendo? Precisament, no és exagerat afirmar que el seu darrer disc, "Music of the spheres", és el més feble de la seva trajectòria. Una opinió personal? Sí, senyor, però no només això: observem que, passats onze mesos des de la seva edició, el portal Metacritic, que processa el conjunt de puntuacions i estrelles atorgades per la premsa anglosaxona -tant generalista com especialitzada- a les novetats discogràfiques i en fa una mitjana, li dona una nota final de 55 sobre 100. Un aprovadet i gràcies, en contrast amb els 73 punts del disc anterior, "Everyday life" (2019), força més aventurat -i, per cert, més venut-.
Un recordatori del poder colossal dels crítics musicals en la construcció del gust popular? Oi tant, però no ens esquinçarem les vestidures. Sabem distingir entre l’anàlisi artística d’una obra i les raons per les quals pot tocar el nervi popular a còpia de transitar uns carrils extramusicals ben legítims i, sobretot, inevitables. Però una cosa és entendre aquesta sintonia, i fins i tot gaudir-ne, perquè no som uns amargats, i una altra acabar concloent que Melendi és millor que Tom Waits perquè omple recintes més grans. El populisme cultural té moltes cares.
Coldplay triomfa perquè fa mitjana amb l'ànsia universal de gaudir a l’engròs després d’aquest temps de pandèmia, i ara que l’ambient torna a enrarir-se, i perquè en el seu món tot és simpàtic, i cuqui, i tonades per cantar en comunitat, i bons sentiments, i llums, i confeti. També perquè el seu catàleg de cançons antigues s’ha mantingut vigent, ampliant segments generacionals, de manera que el grup no depèn tant de l’impacte del darrer disc. I no oblidem la seva gràcia a l’hora d’amanir la marca amb una sibil·lina dosi banal de valors mediambientals.
Un dia, parlant-ne amb un dels grans promotors del país, li vaig fer notar que Coldplay, segons havia declarat Chris Martin, no sortiria de gira fins que pogués fer-la d’una manera sostenible. "Llavors no tornaran a fer mai més una gira", em va etzibar, ben conscient del moviment de tràilers i de vols, i del consum energètic, etcètera, que comporta un tour d’aquesta volada. Però aquí els tenim, fent-ho, i a escala estratosfèrica, multiplicant els concerts d’estadis sense que se’n ressenti la seva reputació, ans tot el contrari, i deixant els periodistes trencant-nos les banyes per esbrinar què coi ha passat aquí.
Periodista especialitzat en música des de fa més de tres dècades. Crític musical d’El Periódico de Catalunya, escriu a les publicacions especialitzades Rockdelux i Enderrock, i col·labora en diversos mitjans audiovisuals. Ha escrit diversos llibres, com ara els tres volums de Guía universal del rock (Robinbook) i 501 cançons catalanes que has d’escoltar abans de morir (Ara Llibres), així com els volums de memòries Maria del Mar Bonet, intensament (Ara Llibres) i El libro de Estopa (Espasa-Planeta). Soci de l’ACP i del Grup de Periodistes Ramon Barnils.
Alta Newsletter
Iniciar sessió
No tens compte a Nació?
Crea'n un gratisCrear compte
Periodisme en català, gràcies a una comunitat de gent com tu
Recuperar contrasenya
Introdueix l’adreça de correu electrònic amb la qual accedeixes habitualment i t’enviarem una nova clau d’accés.