"Més control i més sancions a la compravenda ambulant no autoritzada. Anem per feina". Aquest és un dels lemes que fa servir l'Ajuntament de Barcelona en la cartelleria pública de l'anomenat Pla Endreça, una de les primeres mesures que ha adoptat el govern municipal encapçalat per Jaume Collboni. El text, que podria signar qualsevol partit situat més a la dreta que el PSC, ha generat rebombori per les formes però sobretot pel fons, perquè indica un gir en matèria de civisme i de seguretat a la ciutat amb els manters al centre de la polèmica. En aquest reportatge publicat fa una setmana a Nació, David Cobo testimoniava com el col·lectiu de venedors ambulants se sentia més perseguit que amb Xavier Trias.

Les xifres es mantenen per sota de l'etapa prèvia a la pandèmia, però resulta evident que Collboni -amb el responsable de seguretat del seu executiu, Albert Batlle- ha optat per un inici de mandat que deixi poc marge per al dubte en una matèria tan sensible com aquesta. Perquè tot allò que té a veure amb la venda ambulant està relacionat amb la seguretat, les polítiques migratòries i el civisme, un triangle que acostuma a alimentar els discurs de la dreta i l'extrema dreta. Tanmateix, cal posar en perspectiva l'arrencada de Collboni: Ada Colau, com a alcaldessa, també va encetar una ofensiva en seguretat comandada per Batlle, sense que ella se'n fes directament responsable. Eren els temps en què Colau, després de ser investida gràcies als vots de Manuel Valls, va optar per un perfil més aviat baix. No eren temps per a fotografies.

La història es repeteix quatre anys després, amb la diferència que ara l'alcalde sí que se sent genuïnament orgullós de les campanyes que posa en marca. No cal posar gaire enllà el retrovisor per detectar que Collboni, en campanya, es va projectar com un candidat -com a mínim- de centre, ben connectat amb les elits, favorable als grans esdeveniments i amb un missatge inequívoc d'ordre. En algun moment, fins i tot, Trias va arribar a assenyalar les coincidències de model entre les dues candidatures, que semblava que competissin pel favor -o, si més no, l'aval silenciós- del Círculo Ecuestre i institucions similars. Per tant, no suposa cap sorpresa que Collboni ara tingui un pla per endreçar Barcelona, i que l'apliqui.

Si el 2019 Colau podia arribar a dir que ella no havia pactat res amb Valls -ja ho va fer l'actual alcalde per ella-, aquesta vegada la màxima responsable dels comuns no pot refusar la responsabilitat en tot allò que fa Collboni. No forma part del govern municipal, però els seus vots van ser decisius -com els del PP- perquè Trias no fos alcalde. En el comunicat emès una hora abans de la votació, Barcelona en Comú feia aquesta apreciació: "La decisió s'ha pres en coherència amb la necessitat d'evitar un govern de Junts que estengui catifes vermelles als lobis i als sectors favorables a les polítiques de la dreta". Què hauria dit Colau si hagués vist els cartells del Pla Endreça, però elaborats sota l'administració Trias? No costa d'imaginar.

Consideracions polítiques al marge, l'actuació de Collboni amb els manters amaga un dels principals dilemes que afronta l'esquerra en el combat ideològic amb la dreta. És que el PSC s'ha fet de dretes, amb l'aval implícit dels comuns -sense els quals els socialistes ara estarien a l'oposició-, o és que s'està decidint assajar un nou discurs sobre l'ordre? I aquest discurs no suposa, en essència, comprar el marc de la dreta? Mentre això sigui així, l'esquerra té les de perdre. Que al PP i a Vox els hagin faltat un grapat d'escons per arribar a la majoria absoluta no vol dir que ho tornin a intentar. Qui sap si en una repetició electoral aquest mateix 2023.