Aquesta setmana hem sabut que caldrà actualitzar la definició de colpista dels diccionaris. Abans, un colpista era algú que tramava o feia un cop d'estat. D'ençà que l’Assemblea Nacional Catalana munta saraus reivindicatius tan perillosos com cadenes humanes de quatre-cents quilòmetres, un colpista ha passat a ser una persona que reclama poder votar.

Almenys ara comencen a entendre que això que ens ha agafat no és una bogeria aïllada del president Mas. Comencen a intuir que la gent que viu i treballa (o busca feina) a Catalunya hi pinta alguna cosa, també. Potser hauria estat millor que s'haguessin mantingut enganyats fins a la declaració d'independència, vés a saber. Però em temo que en l'actitud espanyolista hi pesa més el centralisme ranci que la incomprensió. Com em va dir en Lluís Llach, “ja ens han entès fa temps, però no hi ha res a fer”.

Potser no gosaran il·legalitzar una entitat pacífica i democràtica com l'Assemblea, no hi hauria prou presons per tancar-nos-hi a tots. (Per cert, el que m'estranya de l'allau de noves adhesions és que encara hi hagi tants sobiranistes que no siguin socis de l'ANC: és el mínim que podem fer, coi.)

Però ves que no posin en pràctica altres tàctiques mil cops més mesquines. Com la de prendre'ns la custòdia dels fills perquè aquí els adoctrinem de la pitjor manera. El cas de la jutge de Tenerife que ha apartat una nena de la seva mare perquè se n'ha anat a viure en un lloc on es parla català potser no és significatiu (en desconeixem les circumstàncies personals), però fa por. La construcció d'una Catalunya lliure no serà gens fàcil i tots plegats haurem d'estar disposats a fer sacrificis, sí, però fins a un límit. Si el joc brut acabés passant per prendre'ns els fills, potser accediria a quedar-me a Espanya fins i tot jo.