Ara que cada cop hi ha més catalans independentistes que es decanten per integrar la llengua castellana en l’imaginari nacional de Catalunya, ara que s’aplaudeix Paco Ibáñez cantant en aquesta llengua al Concert per la Llibertat, del Camp Nou, i que els principals líders del procés la veuen oficial en un futur estat català, és el moment d’esperar la nova iniciativa de la Reial Acadèmia Espanyola per fer aquesta llengua, com diria el malaguanyat Jordi Vendrell, més llaminera, més irresistible. I bé, aquesta iniciativa ja és arribada: es diu 23ena edició del Diccionario de la Lengua Española, i sembla sortir més aviat del despatx de José Ignacio Wert que d’una discussió acadèmica.

En les seves pàgines, per exemple, desapareix la noció de sobirania nacional (que ara queda vinculada a un estat independent), es modifica el significat de plebiscit i consulta popular, i apareix, ves per on, una simpàtica companya de les sobretaules televisives contemporànies, la majoria silenciosa, el feliç, sobri, país on viuen Alícia Sánchez Camacho i Albert Rivera.

Com sabem, allò que no s’expressa en mots no existeix, així que els autors d’aquesta obra deuen pensar que si suprimeixen una paraula, esborren la realitat. L’operació és revolucionària, ja que se suposava que un diccionari reflectia la realitat més que no pas modificar-la, però bé, tot plegat no és nou: ja fa uns anys, la RAE va eliminar el vessant polític del mot “catalanismo”. Fins llavors, incloïa una accepció que deia “movimiento que propugna el reconocimiento de Cataluña y defiende sus valores históricos y culturales”, que en l’edició del 2001 va ser eliminada d’un cop de destral. És de preveure que les reaccions d’intel·lectuals espanyols indignats per aquesta manipulació política d’una cosa que hauria de ser neutra, com és un diccionari, siguin, aquest cop, tan contundents com quan les Corts d’Aragó, solemnement, van inventar-se dues llengües anomenades lapao i lapapyp. És a dir, cap ni una. Universitat de Saragossa, hi ha algú allà?

Aquesta és, en fi, la manera que té l’estat de fer la llengua castellana definitivament atractiva al conjunt dels catalans per tal que abandonin les seves idees folles separatistes. Associant-la a manipulació política, a perversió de les estructures de l’Estat, a falta de respecte per autoritats acadèmiques. Una llengua ho és tot: les seves connotacions, allò que es fa amb ella. Tan poc l’estimen, el castellà, a la RAE, per convertir-lo en instrument de les seves obsessions i limitacions mentals? Potser aquí, a Catalunya, el tractarem millor. Sense anar més lluny, el passat 22 d’abril, a la RAE li vam donar la Creu de Sant Jordi.