Durant uns anys, quan entrevistava músics valencians com Obrint Pas, Miquel Gil o Feliu Ventura, en el moment en què la conversa apuntava cap a afers lingüístics, culturals o polítics, davant la meva cara suposo que de desolació, ells sempre em deien que no fes tant de cas als estereotips interessats, que hi havia “un altre País Valencià” més enllà del PP, de Terra Mítica i Marina d’Or (“creu-me, Jordi!”). Jo els escoltava amb els ulls oberts desitjant que tinguessin raó. Però després arribaven puntualment les cites electorals, una rera l’altra, el 2003, el 2007, el 2011…, i bé, sempre me’n recordava de les seves boniques paraules cada cop que veia Francisco Camps o Rita Barberà fent, ben cofois, la ve baixa amb els dits la nit electoral. De debò hi ha un altre País Valencià? No es nota gaire, em deia.

Doncs bé, sembla que sí que hi era, i que ha escollit l’any 2015 per manifestar-se i imposar-se. El canvi és molt important, no només perquè ja era una qüestió de supervivència nacional, sinó perquè obre esperançadores possibilitats en les relacions amb Catalunya (i amb les Illes Balears). Portem massa anys mirant-nos el nostre sud no ja amb prejudicis o estereotips, sinó amb profunda ignorància. No sé si és així a l’inrevés, potser sí. Així que, per començar, TV3 ha de tornar al País Valencià, i el Canal 9 a Catalunya, com va passar durant un temps, gràcies, per cert, a la possiblement ingènua però necessària acció del conseller Joan Manuel Tresserras.

També és el moment de repensar les actituds dels principatins envers el País Valencià, que no acabem de sentir plenament com a casa nostra, sinó com un territori en teoria proper, germà, bessó, el que vulgueu, però al qual no sabem ni amb quin to parlar-li. Estem escarmentats perquè quan l’hem incorporat ens han cridat imperialistes o pancatalanistes, i que què ens hem cregut, i que Ausiàs March és seu i no nostre. Però quan no ho fem, hi ha valencians que ens diuen regionalistes i provincians per pensar només en els límits de l’autonomia catalana i mirar-nos el melic. Un gran embolic davant del qual, el català mitjà s’ha decantat sigil·losament des de fa temps per una sortida natural: la indiferència. El ja s’ho faran. I amb la indiferència mútua ja sabem qui surt guanyant.

També hem de pensar si hem d’exigir als valencians allò que de vegades no ens exigim a nosaltres. M’explico. Fa poc em vaig adonar que, quan parlem de pop català, tendim a incloure tots els grups del país, cantin en la llengua que cantin; català, castellà, anglès o urdú, i que hem assumit que tan catalans són Els Amics de les Arts com Estopa, mentre que als valencians només els incloem, adoptem, quan canten en valencià. Pau Alabajos o Orxata, sí, mentre que Sole Jiménez o Seguridad Social, no. “És català qui viu i treballa a Catalunya”, però al valencià només li obrim la porta si ens diu la contrasenya en la llengua que, considerem, determina denominació d’origen. Si no, és foraster. Reconec que no hi havia pensat mai, i va haver de ser, precisament, un valencià, Alfons López Tena, qui a una sobretaula amb uns amics m’hi va fer adonar. I home, tot criteri és respectable, però potser fóra bo que fos el mateix a tot arreu. És un exemple vinculat al món del pop, d’un tema potser menor, direu, però em pregunto si no és simptomàtic d’un pensament que tenim inculcat.

Queda molt per fer, a les dues riberes del Sénia, i abans de res ens hem de preguntar si realment desitgem relacionar-nos d’una manera nova entre el nord i el sud. Ho volem de debò? Perquè tot canvi només pot començar d’una manera: amb la voluntat de fer-lo.