Dimarts passat, als volts de mitjanit, un home de 54 anys va assassinar a punyalades (ho va confessar ell mateix en lliurar-se als Mossos de la comissaria de Sabadell, per tant, ens estalviem el presumpte) la seva ex-parella, de 34 anys, mare de cinc fills i treballadora dels serveis municipals de Santa Perpetua de la Mogoda, on residia i on va produir-se el crim. 

La dona assassinada havia denunciat tres vegades el seu agressor: en la primera, el passat setembre, la denúncia es va arxivar a petició de la Fiscalia perquè va considerar que no es podia provar. La segona va ser al novembre i va comportar l’ordre d’allunyament de mig quilòmetre que l’agressor va incomplir i va suposar una tercera denúncia, al gener, que el jutjat d’instrucció va respondre ampliant l’ordre d’allunyament a un quilòmetre i una cita judicial per al proper mes de juny. 

La víctima no tenia més protecció ni ell duia cap polsera GPS per poder-lo controlar.  El periple que va haver de passar la víctima per aconseguir protecció i la violació de l’ordre d’allunyament per part de l’agressor serveix per explicar el serial judicial i policial al qual han de sotmetre’s les víctimes abans no aconsegueixen alguna actuació cautelar. Se suposa que la justícia és escrupolosa per evitar les falses denúncies per violència masclista. Si bé, segons un estudi del Consell General del Poder Judicial les denúncies falses per violència de gènere són del 0,2%. Per què, doncs, és tan difícil que una víctima obtingui protecció? Per què no es dicten més ordres de presó preventiva per a homes que, després de denúncies, segueixen amenaçant, coaccionant, terroritzant la víctima i el seu entorn?

El segon assassinat a Catalunya obliga a mirar aquesta realitat i emprendre mesures més contundents. La primera, recordem, va succeir a Súria el 7 de febrer per l’assassinat d’una dona de 72 anys en mans del seu marit que en tenia 82. No hi havia denúncies prèvies. 

Però aquest assassinat de dimarts a la nit a Santa Perpètua omple el còmput d’una setmana horribilis al conjunt de l’estat espanyol que ha encès les alarmes: cinc dones en una mateixa setmana, que converteixen aquest mes de febrer en el pitjor pel que fa a la violència masclista dels últims deu anys. Segons fonts  del govern espanyol, 15 dones han estat assassinades en el que va d’any però els números augmenten segons qui ho compta: aquesta xifra no inclou per exemple la criatura d’un any que va morir quan el seu pare es va llançar amb ella des d’una finestra d’un hospital després d’amenaçar la mare.

Què cal fer? Segurament no n’hi ha prou en denunciar que la violència masclista és una xacra social. No n’hi ha prou en fer concentracions de dol i de denúncia quan hi ha una nova mort. No n’hi ha prou en esperonar les víctimes a trucar a telèfons de suport si després no hi ha un acompanyament judicial i policial que empari aquestes demandes d’auxili. No n’hi ha prou que els mitjans facin d’altaveu i expliquin cada nou cas per deixar de silenciar-los. Perquè és cert que des de l’aprovació de la Llei 1/2004 de Mesures de Protecció Integral Contra la Violència de Gènere aquest és un debat obert i ha deixat de silenciar-se o de tractar-se com allò que se’n deia de crims passionals. Però des d’aleshores, que és quan es compta, a l’Estat han mort 885 dones en els últims 15 anys. Per fer servir magnituds equivalents, ETA en tota la seva història va assassinar 829 persones.

La violència masclista és una amenaça per a la meitat de la població i un problema estructural que vulnera els drets humans. Assistim a la imposició del terror per mantenir un model social inacceptable, que s’executa amb una sèrie d’atemptats terroristes que es produeixen amb  freqüència alarmant. 

L’aplicació de mesures més severes i exemplificants urgeixen diligència. Sense anar més lluny: recordeu aquelles imatges gravades per una càmera de videovigilància on un home arrossegava pels cabells la seva parella pel vestíbul d’un edifici i li clavava una pallissa esfereïdora? Doncs  l’Audiència Provincial d’Alacant va rebaixar divendres de 2 anys a nou mesos de presó la pena per a l’agressor. El condemna, sí. Però no per un delicte de lesions sinó només per un delicte de maltractament familiar. 

I així estem. Fins a la propera.