Com TV3 no hi ha(via) res. Aquest és l'afortunat títol del llibre que acaba de publicar el professor i periodista Salvador Alsius. Un llibre rodó i molt oportú. Rodó perquè combina la bona escriptura del periodista amb ofici amb el rigor analític del professor universitari de llarga trajectòria. També rodó perquè sota l'aparença amable d'un llibre de memòries farcit d'anècdotes hi trobem història viva. Sense que ens adonem, el llibre ens porta dels fets concrets a la interpretació general. Com ja suggereix el mateix títol, som davant d'un llibre de tesi. Un llibre de relat, interpretació i tesi molt oportú perquè ens ajuda a entendre millor un moment crític de canvi de cicle polític identificat per la consolidació de l'autogovern en els primers anys 80 del segle passat.

Tot i que el plantejament periodístic i literari és molt diferent, el text de Salvador Alsius manté certa connexió amb el magnífic llibre El fill de xofer de Jordi Amat. En una hibridació literària de crònica periodística i històrica, tots dos ens ofereixen informacions i pautes interpretatives per copsar la complexitat, amb llums i ombres, d'un moment fundacional.

Probablement, el gran llegat del president Pujol es va definir en els seus primers quatre anys de govern: fer una nova administració, definir un model escolar integrador, iniciar un projecte policial nou i posar en marxa una empresa pública i nacional de radiotelevisió. Simplificant, administració, escola, mossos i TV3. Sense aquestes quatre potes, avui seríem més satèl·lit, més província, menys país. I sense visió estratègica, ambició nacional i determinació política cap d'aquelles fites no hauria estat possible.

El cas de Catalunya Ràdio i TV3 és particularment significatiu. Sobretot, TV3. En el camp de les indústries culturals, la indústria televisiva és una indústria "pesant" en termes econòmics, en termes tecnològics i en termes creatius. Fer una televisió pública nacional de referència en català era una aposta molt arriscada. Però va sortir bé. Molt bé. Tan bé que en pocs anys TV3 va esdevenir una de les icones de referència bàsica per la societat catalana. De vegades sembla que no siguem prou conscients, però TV3 ha estat per la cultura democràtica i simbòlica catalana tan important com la BBC per la cultura democràtica i simbòlica britànica. Amb el llibre d'Alsius podem entendre millor el perquè.

Com he dit, es tracta d'un llibre de tesi. I una part fonamental de la tesi es fa explícita en una imprescindible addenda que torna a tenir un encapçalament carregat d'intenció: De Dallas a la torradora. En aquest text conclusiu ens trobem amb el Salvador Alsius que ha estat membre del Consell de l'Audiovisual de Catalunya i que demostra un coneixement acurat dels extraordinaris canvis que està experimentant el sistema comunicatiu en general, i l'audiovisual en particular. Uns canvis que afecten a tota la cadena: a les formes de produir, a les formes de distribució i als hàbits i pautes de consum. El diagnòstic és clar. Avui el servei públic audiovisual és tan estratègic com ho era fa 40 anys. Tant o més, de fet. Però avui cal fer-ho tot d'una altra manera. D'una manera ben diferent.

Cal recrear i actualitzar la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals. Com? El llibre acaba amb aquesta consideració: "per conservar i potenciar l'audiovisual català continua sent necessari exactament el mateix, una energia obstinada per part del govern i superlativa creativitat per part de la gent del sector. Ah, i ho repeteixo per tercer cop: també poder polític. No dic quant. El suficient. Que, per descomptat, no és ni de bon tros el que Catalunya té en aquest moment". Necessitem, ambició, determinació, creativitat i poder.

Ens hi juguem molt. Ens hi juguem la qualitat democràtica, la vitalitat de la llengua, la indústria cultural, l'estímul de les noves formes de creativitat i un imaginari propi en un context de globalització homogeneïtzadora. El que oportunament ens recorda Alsius és que necessitem que la ràdio i la televisió públiques tornin a ser una potent palanca de país. Oblidem-nos dels que preferirien que no existissin; el perill real pot venir del foc amic. El perill real és que alguns només les vegin com una palanca de poder. I que no entenguin que si TV3 no torna a ser una potent palanca de país tampoc serà una palanca de poder. Esdevindria irrellevant esllanguint-se en no poder-se adaptar a un ecosistema comunicatiu en mutació accelerada.