Seria la forma més gegantina i meravellosa de regal de reis per a la família d’Oriol Junqueras que avui fos alliberat de la presó. Que abandonés la cel·la d’Estremera i pogués abraçar-los poques hores abans de la cavalcada a Sant Vicenç dels Horts. Malgrat tot, sembla una hipòtesi poc probable segons una pila d’experts en l’afer judicial. No deixa de sorprendre’m com s’administra la informació del món de la justícia, quan un grup de periodistes poden anticipar-se, si és que així ho fan, a una decisió que pertany exclusivament a una persona, un jutge, que és garant de la pulcritud més absoluta que hauria de tenir l’estament al voltant del qual giren totes les garanties del sistema democràtic. També és cert que hi ha molts precedents, com quan alguns d’aquests periodistes van pronosticar, quatre dies abans que es produís, l’empresonament de Jordi Sánchez i Jordi Cuixart.

Però el que més m’impressiona sobre l’alliberament o no d’Oriol Junqueras és la perspectiva analítica que pren l’assumpte. Avui, des d’una perspectiva periodística (majoritàriament  política), si el Suprem li aixeca la presó provisional estarem davant un gir argumental sobre la investidura. Es parlarà de les noves possibilitats que se li obren a Esquerra per accedir a la presidència, de si JxCat haurà de fer un tomb al guió davant la impossibilitat pràctica d’investir Puigdemont. De sumes i restes de diputats. De si hi haurà prou suports. De quines conseqüències provocaria en l’equilibri de forces sobiranista. I això és un drama.

La sortida de presó d’Oriol Junqueras no hauria de ser una forma més de tàctica política. Hauria de ser una matèria purament judicial, o de drets humans si ho voleu, però el que marqui un jutge no hauria d’estar influint, per a res, en l’elecció del nou govern de Catalunya. Com tampoc hauria de ser una interferència si el President torna de Brussel·les o no. Però aquestes han estat les eleccions de Rajoy, amb presos polítics i aquesta ha estat la campanya. Les forces independentistes també van fer una tria: van convertir aquesta repressió en l’eix del discurs del 21-D. Van fer bandera de les manilles, van descansar el míting sobre el pes de l’exili. Tot contra el 155, per la restitució del govern legítim, l’alliberament dels presos. I ara en són esclaus. Perquè tots sabem que el 155 no depèn del Parlament sinó del PP. Que la restitució del govern no és cosa del Parc de la Ciutadella sinó del carrer Gènova. I l’alliberament dels presos... Bé, segons Soraya és cosa de Rajoy. Per tant, la pregunta dolorosa és: els vots del 21-D serveixen pel que es va dir que servirien?

Si finalment, com no en tinc cap dubte, els astres encaixen i JxCat i ERC acaben trobant una fórmula per formar govern el més important serà què en volen fer d’aquest poder. Les eleccions van deixar una imatge potentíssima. Malgrat tot el que ha passat, l’independentisme continua creixent. 2,1 milions de catalans es volen separar d’Espanya. Però també és cert que 1,9 milions no ho volen de cap de les maneres. La pregunta és: en una perspectiva de, posem-hi, 10 anys, els del "sí" continuaran pujant? Quants més en seran? És reenfocable el conflicte amb un canvi de terminis? O s’esllanguirà? Governar l’autonomia i "fer República", com diu Marta Rovira, són compatibles? El 2018 ens espera una prolongació del 2017?