Fa unes setmanes va morir una bona amiga d'una manera inesperada. Després del xoc de la notícia i de l'emoció per la seva pèrdua, vaig pensar en el rastre que aquella vida havia deixat a Internet durant anys. L’última de les seves piulades a Twitter era d'uns dies abans del tràgic accident. El seu mur de Facebook encara semblava actiu, amb fotografies recents, vídeos musicals, comentaris a partir d'una situació divertida, etc. Era obvi que els familiars s’encarregarien de buidar casa seva, però.. qui esborraria els perfils de les xarxes socials i qui tancaria la porta del seu blog o del compte de correu electrònic?

En els moments més tendres i dolorosos, sembla poc adient parlar d’aquestes qüestions digitals, però són tan importants! Si tot queda igual, aquella persona restarà en el temps mort de la xarxa, fins que Google, Twitter, Youtube o Facebook se n'adonin, al cap de molts mesos, que el perfil ja no correspon a cap persona.

Fins ara, quan moria algú, eren els familiars i amics els que comunicaven la defunció a les xarxes socials i sol·licitaven que s’esborressin les seves empremtes. Però aquestes peticions no són ateses amb la celeritat que convé, i les conseqüències emocionals són enormes. Un estudi recent de la web The Digital Beyond calcula que aquest 2016, moriran uns 972.000 usuaris de Facebook, només dels Estats Units. I de molt pocs d’ells s’anunciarà el seu traspàs. Google ja ofereix l’oportunitat de realitzar un "testament digital", a través del servei de "comptes inactius", on es designa a una o diverses persones de confiança perquè se'n facin càrrec del contingut del correu electrònic.

Però recentment s'ha donat un pas més, ja que el govern francès ha aprovat la Llei per a una República Digital, que permet deixar en vida un 'testament digital' i designar un executor per les últimes voluntats. La persona escollida podrà accedir als perfils socials del difunt, als seus blogs i webs, i podrà decidir què fer amb ells, quines publicacions mantenir actives o quines eliminar. En cas que no s'hagi nomenat cap executor de la identitat digital, seran els familiars directes els que s’hauran d’ocupar de la seva mort a Internet. França és el primer país europeu que té en compte la necessitat d’aquest dret, a través d’una norma que aspira a cobrir buits legals. Però és molt possible, que la pressió social obligui a altres països a seguir les seves passes. 

Potser no agrada gaire pensar en el dia que morirem, però de la mateixa manera que decidim si volem donar els nostres òrgans a la ciència, o com volem que sigui el nostre funeral, caldria deixar per escrit què volem fer amb el rastre de la nostra vida digital.