Aquest dijous, al programa Planta Baixa de TV3, Joan Tardà va declarar eufòric que per primera vegada a la vida Pedro Sánchez reconeixia que a Catalunya no hi havia un problema de convivència sinó un conflicte polític. És exactament el mateix que es va dir després d’aquella reunió/taula que es va celebrar a Pedralbes el desembre del 2018 i on van participar el president espanyol i l’aleshores president de la Generalitat, Quim Torra. Tardà ho deu recordar perfectament, però l'estratègia d'ERC -si se’n pot dir estratègia- implica fer veure que a Catalunya no ha passat res en els darrers 15 anys simplement perquè no saben què fer-ne, de tot el que ha passat, i per tant tampoc no se’n fan responsables. Això en el millor dels casos.

En aquesta comèdia, on l'objectiu de fons és mantenir el poder -és a dir, els càrrecs-, ERC i el PSOE s'aniran donant peixet amb més o menys intensitat per generar la imatge que els vagi convenint a cada moment davant dels seus respectius adversaris polítics mentre la CUP s’ho mira discretament i Junts va fent les seves rebequeries, que cada vegada hauran de ser més grandiloqüents per semblar creïbles. Perquè si el xou del desacord entre Junts i ERC al voltant de la taula de negociació fos tan greu i inadmissible com ens han fet creure, hi hauria una crisi de govern que provocaria eleccions anticipades. Això no passa perquè tothom està content amb el paper que se li reserva en aquesta obra de teatre governada pel cinisme i la mediocritat que és la política catalana. A banda de l'anar fent, no hi ha cap idea de fons.

Tot el que vindrà els pròxims anys tindrà la forma d'un teatre cada vegada més grotesc en què en lloc de jugar amb les il·lusions de la gent -com el procés- es mercadejarà amb les seves desil·lusions. Tot s'empetitirà encara més. Sense ambicions ni veritats, l’independentisme s’anirà desarmant, abocat a unes performances cada vegada més absurdes.

El que no saben o no volen veure els qui van ser incapaços de complir la llei del referèndum és que això té conseqüències a tots els nivells, que van molt més enllà del seu objectiu més o menys explícit de desactivar l’independentisme, com ja s’està veient. El nivell serà cada vegada més baix i el debat públic estarà cada vegada més podrit, mentre el món s’endureix i no espera ningú. 

Que aquest teatre duri més o menys dependrà de les alternatives que puguin sorgir, però tot s’ha de degradar més encara perquè pugui sorgir-ne alguna. Mentrestant caldrà anar fent la viu-viu, recolzant-se en les coses que s’aguanten, que són les més íntimes, i en aprendre tot el que es pugui.