Tal dia com avui, un 13 d’agost, el 1940, Lluís Companys, president de Catalunya, era detingut pels nazis a Ar Baol, (La Baule, en francès) a la Bretanya, on s’havia refugiat després de la caiguda del país em mans de Franco. Ar Baol és un lloc tradicional de turisme familiar i tranquil, que compta amb una platja atlàntica inacabable, en una badia espectacularment gran i bella que pertany, si no recordo malament, a tres municipis. El relat de la captura de Companys per un combinat germano-espanyol o nazifranquista, si ens atenem a la ideologia, ha estat ja molt ben explicat per Gemma Aguilera, a l’assaig d’investigació “Agent 447. L’home que va detenir el president Companys”, on recorre la biografia de Pedro Urraca, personatge sinistre de la dictadura. Quan en va fer quaranta, d’anys, vaig tenir l’honor de representar el govern de Catalunya, com a Vicepresident, en la inauguració d’un monòlit en català i en francès a la seva memòria, just a la cantonada del carrer on s’estava el president. La casa existeix encara i té, com totes les altres de la mateixa zona, el mateix aire de discreció i placidesa que Companys hi devia cercar en aquells temps tan convulsos. A partir d’aquell moment, durant dos mesos fins a la seva mort, la vida del president va ser un veritable calvari d’humiliacions, tortures i vexacions pel fet de ser el president de Catalunya, democràticament escollit. Es tracta de l’únic president europeu, escollit a les urnes, afusellat durant la II Guerra Mundial.

La seva mort, en una Europa ja traumatitzada per l’avenç del nazisme i amb la diàspora republicana en expansió, arribà als cinc continents i tingué un gran impacte en el món de l’exili català. En honor a la veritat, cal recordar que el primer monument alçat a la seva memòria ho fou a Montevideo (Uruguai), el 1944, obra de l’escultor Joan Serra. Després, ja en democràcia, el seu nom honora places i carrers, passeigs i avingudes, escoles i centres culturals o cívics i són molts, pertot arreu, els monuments d’homenatge existents dedicats a tenir-lo present en el record, així com premis, medalles  i distincions amb el seu nom. Però el cert és que, sobretot entre cercles del nacionalisme conservador, el nom de Companys sempre ha estat una figura incòmoda. És el Companys advocat dels treballadors amic del seu convilatà el Noi del Sucre, el periodista compromès al costat de Marcel·lí Domingo, el regidor i diputat combatiu amb Francesc Layret, el republicà del 14 d’abril, el president de les hores difícils, del 6 d’octubre i el 19 de juliol, la guerra, l’exili, la detenció i l’afusellament. La dreta nacionalista sembla perdonar la vida a Companys i entén que la seva mort el redimeix dels errors comesos en la seva existència. Però, per a certa esquerra, Companys és, només, “un president d’esquerres”, obviant d’aquesta manera la seva dimensió inequívocament republicana i el seu compromís nacional amb el país.

Però la vida d’un polític, com la de qualsevol persona, no és mai unidireccional ni de lectura única, sinó dinàmica, canviant i polièdrica. Com la de tothom. El Companys president és, sens dubte, el més coherentment i conscientment nacional de tots els Companys, l’home que se sap al davant d’un país que ha de lluitar contra el feixisme de Franco, comptant amb l’hostilitat dels suposats aliats republicans espanyols. És aquest Companys el que dóna projecció internacional a Catalunya i en modernitza les estructures de propaganda política, amb el Comissariat dirigit per Jaume Miravitlles, el Companys pare d’un jove deficient que es nega a emprendre la ruta d’Amèrica perquè vol localitzar on té el fill, el Companys que paga en el seu cos tota la ràbia anticatalana dels franquistes, tota la violència física dels torturadors del règim, tota la fòbia de la dictadura contra la democràcia. És a aquest Companys complet, republicà, catalanista i d’esquerres, a qui avui retem homenatge en la memòria, única manera de no morir mai. L’home valent i digne que és conscient, en les seves darreres paraules davant el pilot d’execució, de perquè l’afusellen: Per Catalunya! Qui es pot sentir incòmode amb un home així?